Una delicadesa contundent

La melodia de la txalaparta , l’instrument de percussió basc, és exclusivament rítmica i recorda el repicar, un so mantejat, de les campanes de les esglésies. No és però una sonoritat etèria o gràcil, sinó contundent, d’una pesadesa primitiva, ancestral, vinculada als caseríos dels pobles recòndits de les valls del País Basc –expliquen que per convocar els veïns per a les feines de la sidra o per donar serenates als nuvis la nit de noces– fins que, a finals del 1968, amb el renaixement cultural i artístic basc d’Ez Dok Amairu, en què hi havia l’escultor Jorge Oteiza, el so de la txapalarta va arribar a les ciutats. El so onomatopeic, que s’aconsegueix amb la força amb la qual els dos músics colpegen amb dues fustes, de castanyer o de freixe, un tauló metàl·lic, s’anomena “ttakun, ttakun, ttkaun”. Pot semblar un codi per entrar en guerra, però és més aviat el contrari: una crida per a l’assemblea, per compartir en grup, però també per invocar la solitud, l’expressió més delicada i alhora contundent.

Així va ser l’inici del nou espectacle Txalaparta, de la companyia guipuscoana de dansa, establerta a Errenteria, Kukai Dantza i del coreògraf Jesús Rubio Gamo, els quals la van estrenar, fa algunes setmanes, al Teatre Municipal de Girona. És una proposta creativa amb el so de la txalaparta com a fil sonor i conductor, amb l’objectiu d’enllaçar diferents quadres en el que vol ser una reinterpretació del so de la txapalaparta, menys folklòric i més contemporani del que pot semblar, i sobretot fent un pas més per exportar la cultura d’arrel de les valls perdudes als escenaris més cosmopolites. La convivència entre tradició i modernitat amb molts punts en comú i poques diferències.

Kukai Dantza, que ha treballat amb Marcos Morau (La Veronal) i Cesc Gelabert, proposa a Txalaparta moviments circulars dels set ballarins, en un equilibri de compensació, d’un so repetitiu i de les abraçades que es fan amb molta facilitat, la mateixa amb la qual es desfan. La delicadesa enfront del vigor i l’exigència dels cossos dels ballarins troben el seu contrapès amb els passos solemnes de l’aurresku, un ball individual i un símbol col·lectiu. Un homenatge a la dansa emocional, la que neix a la terra.