Quedar-se al poble

Ell era músic i a ella li agradava ballar. Així es van conèixer. Fa cinquanta anys, però, en Josep Esgleyes va deixar de ser el trompetista de l’orquestra Jadris per comprar un local al carrer Major de Celrà i obrir-hi, amb la dona, Rosa Miquel, una carnisseria. A baix el negoci i a dalt, la casa. Com sempre s’ha fet. Ca l’Esgleyes va tancar el 2007 amb la jubilació de la Rosa Miquel. Desconeixia la història mentre m’esperava, en una de les taules altes, al costat del que havien estat unes escales de pedra picada, ara amb el pas tancat, i que servien d’expositor per a la revista La Llera . Per fer temps, el vaig perdre, amb el cap cot, mirant la pantalla del telèfon mòbil, absorta en un món que s’enfosqueix amb la mateixa rapidesa amb la qual el meu dit la il·lumina lliscant per titulars, imatges..., un garbuix d’escenes, feixos de realitat, addictives en l’hora foscant, que m’allunyaven del caliu de veritat, del petit cosmos vital que és sempre un bar sense neons estel·lars, en un nucli antic, encara que no sigui del carrer Major del teu poble. Si hagués alçat el cap m’hauria fixat amb deteniment, al compàs del glop de cervesa que en Ferran Guillaumes m’havia servit, en l’entorn i hauria buscat on devia ser el taulell on els seus avis desossaven pollastres i picaven carn de porc i vedella per al farcit dels canelons. Fa cinc anys que va reobrir la persiana de Ca l’Esgleyes i va canviar l’aviram i la xarcuteria per hummus d’edamame i pastís de crema de llimona amb merenga que és encara més deliciós si s’acompanya de les rialles d’amigues que, al capdavall, són l’empenta que ens sostreu de les pantalles i ens aboquen, de pet, a la vida, la de prop, la dels veïns, la dels pobles, la que torna a tenir el carrer Major de Celrà, com tants carrers Majors hi ha, amb l’ànima perduda, amb massa persianes abaixades. Empenta i ànima com la que mou la periodista celranenca Mar Camps Mora a convocar, a l’hora foscant, al bar Nimú que ara és Ca l’Esgleyes, a una lectura de relats eròtics de la Col·lecció Idil·lis , dirigida per Laia Regincós, de l’editorial Ela Geminada, i evocar així la carn que es desitja, s’abraça i es xucla. Són joves que han fet de la Llera, paisatge d’infantesa, un escenari de futur, un projecte de vida; quedant-se al poble.