Comunicació
Joan Alberich i Mariné
Hel·lenista i comptepartícip de l’Avui del 1976
“L’Avui va ser una explosió de llibertat i d’il·lusió pel català”
“Els cent primers números de l’Avui els vaig guardar fins fa ben poc, que els vaig llençar. En una biblioteca de Reus no els van voler”
“Des que al país hi ha un desinflament, vull poques notícies. Em sento més segur i alegre llegint una cosa antiga que moderna”
A Vilanova i la Geltrú, vaig ser cap d’estudis i el primer professor a ensenyar català. Era el curs 1970/1971
A Sant Boi, amb Oriol Vergés i Maria Vallbé, fem català i ja posem simbòlicament la nota al llibre escolar
El pare va aprendre a llegir i escriure a la presó. L’única feina quan surt és al mas de l’alcalde de Reus, de masover
Em van demanar que fes una ‘Odissea’ que s’entengués. La de Carles Riba s’havia de llegir amb diccionari. El grec és seductor!
Joan Alberich i Mariné (Reus, 1944) és comptepartícip de l’Avui de l’any 1976. El seu nom apareix a la llista de la primera relació de comptepartícips, a la pàgina 53 del número 1 de l’Avui, del 23 d’abril de 1976. Gràcies a la crida que hem fet per tenir més informació i referències de les més de 34.000 persones valentes que van fer possible la sortida del primer diari en català després de la dictadura franquista, descobrim un personatge interessantíssim com el catedràtic de grec i professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Alberich, un reusenc que es defineix com “un geganter”. Un geganter jubilat amb una obra admirable com a hel·lenista.
Va ser comptepartícip el 1976.
Quan hi va haver aquella moguda, sí. Després de la mort d’en Franco.
Com es va assabentar que sortiria un diari en català?
Tothom ho deia, era una cosa que es veia a venir.
Quin balanç en fa, de l’Avui?
Va ser una il·lusió que semblava impossible. Significava una explosió de llibertat i d’il·lusió. Els humans vivim d’il·lusions. S’havia de fer alguna cosa per la llengua del país. De la mateixa manera que una colla de gent vam fer material escolar en català perquè no n’hi havia.
Amb l’Avui era una manera de no sentir-se sols?
És clar, tot era com una ebullició que es va poder materialitzar perquè abans hi havia una feinada per poder publicar alguna cosa en català. Els cent primers números de l’Avui els vaig guardar fins fa ben poc, que els vaig llençar.
Els tenia enquadernats?
No, els tenia relligats. Vaig anar a la biblioteca Xavier Amorós de Reus i no van voler quedar-se’ls. Ni cap llibre. Ara els llibres ens els trobem pels carrers.
Al costat dels contenidors...
Sí, sí. Així va passar amb manuscrits com ara el Nag Hammadi, interessantíssims, que Egipte els va tirar al foc o a les escombraries. Així s’ha trobat alguna obra d’Aristòtil.
No aprenem de la història.
No, no. Un dia o altre trobaran alguna cosa. Ha de pensar que una obra d’Aristòtil, la Constitució d’Atenes, sabíem que havia existit i es va trobar en un munt d’escombraries.
Encara llegeix el diari en paper o per internet?
Des que al país hi ha com un desinflament, o almenys jo ho percebo així, vull poques notícies. Em sento més segur i alegre llegint una cosa antiga que moderna. No en vull saber res.
Què vol dir ‘desinflament’?
Que si llegeixo una cosa d’Homer, un tros d’Ilíada, em quedo més tranquil que quan llegeixo als diaris coses que em fan pena. Sembla que en lloc de tirar endavant tirem enrere.
Es refereix al procés català?
Al procés i a tot plegat. Sembla que a Europa no hàgim après res. O potser no sé entendre-ho.
Catalunya i el món?
Sí, perquè anem tots enganxats en un vagó. El món no m’agrada. Al matí, quan em dutxo, amb la ràdio ja en tinc prou. Les baralles fan pena. Ja passava a Grècia també.
El món que ve amb Donald Trump com se l’imagina, vostè?
Bufar i fer ampolles, i fer bombolles de sabó. Pot tenir la gent molt divertida. Com nens petits amb un globus de colors.
Amb aquesta situació pessimista, què recomana a la gent?
Que llegeixin novel·les. Jo, potser perquè he estat un viciós dels clàssics i el meu ofici es va tornar en un vici, segueixo amb aquest vici.
I fins quan?
Doncs, miri, ja em queda poc temps.
Li queda molta feina per fer?
Feina, poqueta. Vaig fent alguna cosa [traduccions del grec al català], però sense matar-me. S’ha de gaudir.
Té algun objectiu per acabar?
Estic fent alguna traducció. La guia de Grècia de Pausànies. La primera guia de turisme d’aquella època que s’ha escrit al món. Un grec que escriu sobre Grècia a l’època romana. Pausànies és un senyor molt discret, en sabem poques coses, però hem conservat la seva obra. Olímpia, que ara tothom sap què és, va desaparèixer. Els rius Cladeu i Alfeu ho van tapar tot, i quan Grècia va ser lliure, el 1830, aleshores, un senyor alemany, [Ernst] Curtius, va dir: “Pausànies diu que entre el Cladeu i l’Alfeu, allí s’hi trobarà.” I patapum, va sortir Olímpia. I ara Olímpia la coneix tothom.
Per què més és important?
On hi havia l’àgora d’Atenes i es va inventar la democràcia, aquesta il·lusió que hi va haver a Grècia uns cent anys, va quedar fora de la muralla medieval. Atenes va quedar molt miserable. Quan comença a créixer, és un barri superpobre, i Rothschild ho compra tot i ho excaven. Ara és una zona arqueològica amb un museu perquè Grècia ha trobat allí pedres, el bronze desaparegut... Pausànies és una eina imprescindible per als arqueòlegs per refer el passat.
I acaba de fer la traducció?
Jo he fet aquestes traduccions [indica dos volums de les desenes que té a la taula]. I seguiré perquè ell va fer el recorregut per tot Grècia amb un carret amb rotllos de papir i anant amb una mula i preguntant a la gent què hi havia. És la primera guia turística que hi ha al món.
A la taula quantes obres hi té?
L’Odissea, en quatre edicions que han sortit. Aquesta valia un euro, va sortir amb un diari, i és quan he cobrat més diners. Uns 700 euros. Mai a la vida es cobra tant, perquè al nostre país som gent que no llegim gaire.
Estan mal pagats?
Jo no he viscut de la traducció. Si m’he dedicat a la traducció és per vici! A veure si ho entén!
Ho entenc.
El meu ofici era guanyar-me la vida fent classe. M’ha agradat moltíssim fer de professor. Encara ho faig per a gent gran a la Universitat Sènior del Col·legi de Doctors i Llicenciats [en filosofia i lletres i ciències de Catalunya]. Des que em vaig jubilar. El Parlament va decidir que tots els que teníem més de 65 anys ens havíem de jubilar. Jo hauria volgut arribar fins als 70.
On ha impartit classes?
Vaig acabar la carrera el 1968, i el 1969 em vaig treure la càtedra. En aquella època només hi havia oposicions a Madrid. A Villena, a Alacant, la ciutat més propera a Reus, vaig fer el primer curs, i al cap de dos mesos vaig fer oposicions per venir a Catalunya. Vaig obtenir plaça a Vilanova i la Geltrú, on vaig fer un any i vaig ser cap d’estudis. Potser vaig ser el primer professor a ensenyar català. Era el 1970/1971.
Abans de la mort del dictador vostè ja ensenyava català?
Sí, però ho fèiem d’aquesta manera: s’acabaven les classes i un dia a la setmana fèiem dues hores. Jo era cap d’estudis i ho feia voluntari. Tenia dos grups en una classe de portes corredisses. Fèiem una poesia, una mica de dictat, una mica d’esperit...
Els alumnes es quedaven voluntàriament a aprendre català?
Sí, voluntàriament. Ara no sé si ho farien, això! Després van crear sis instituts a l’Hospitalet, Sant Boi de Llobregat, Molins de Rei... A mi, amb zero punts, em van donar [plaça] a Sant Boi. Hi vaig estar sis anys. Allà ens vam trobar l’Oriol Vergés, més gran que jo, que ha escrit molts llibres d’història per a nens. El seu pare va ser professor de llatí; en Josep Vergés, molt important. L’Oriol era director, jo cap d’estudis, i una noia que encara és viva, Maria Vallbé, feia de secretària, i vam dir: “Fem una hora de català a tots els grups, i simbòlicament ja posem nota al llibre escolar.” Llavors vaig conèixer la Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol i Balasch i vaig veure que sabien escriure en català sense fer ni una falta. En aquella època era una cosa raríssima. Llavors li vaig dir: “Voleu venir a Sant Boi?” L’Òmnium es va posar a facilitar-ho. Nosaltres ho vam fer dos anys. Cada classe tenia una hora a la setmana. En acabat, tres. Quan van venir ells ja ho van fer com a professionals.
De qui ha après català, vostè?
Miri aquest llibre, a qui el dedico. Agafi’l i llegeixi-ho.
“A la memòria de Teresa Miquel i Pàmies, de Reus...” És la persona que li ensenya el català?
A mi em va ensenyar català, francès, anglès, grec, llatí... Una dona que no era funcionària d’institut, sinó oficialíssima. Per això li vaig dedicar la meva traducció de les Meditacions de Marc Aureli i dic: “No ets doctora, però, punyeta, ets docta.” Hi ha doctors que no són doctes!
On li donava classes?
A casa seva. Jo vaig estudiar d’una manera molt rara. El meu pare era analfabet. Va aprendre a llegir i escriure a la presó, per la qüestió de Franco. Casualment, quan va sortir de la presó va anar a l’única feina que va trobar, de masover al mas de l’alcalde, on jo vaig néixer. Llavors era del partit d’aquella època.
Del ‘Movimiento’.
Del Movimiento immòbil [riu].
Fins a quina edat va anar a l’escola?
Fins als 12 anys, en una escola de pis. Venia de tant en tant un senyor que ens preguntava la consigna [franquista], que el mestre havia de posar, perquè ho controlaven en aquella època. Jo la primera cosa que vaig veure en català és un catecisme de la meva mare del [Francesc] Vidal i Barraquer. Era l’única cosa que sabia de català. Als 12 anys vaig posar-me a treballar, a vendre tabac en un estanc, i als vespres feia tenidoria de llibres [comerç]. Quan tenia 14 anys va sortir que s’havien de tenir quatre cursos de batxillerat i els vaig fer. Teresa Miquel em va ensenyar grec comprimit, llatí, francès... Aquesta dona sabia de tot. Va estudiar català abans de la guerra. A Reus li ho han agraït amb un carrer i una escola dedicats a ella.
I quan estudia a la universitat?
Vam començar l’any 1963 i acabem el 1968. Vaig fer filosofia i lletres, secció de clàssiques, es deia. Vaig anar a oposicions de grec a Madrid. Hi havia deu places per a tot l’Estat espanyol.
I les va guanyar.
Sí. A mi el grec em va engatussar! Què vol que li digui?
És la passió de la seva vida?
El vici i l’ofici. I fer de professor també m’ha agradat molt.
En fa des del 1969 fins al 2012?
Sí, fins que ens van fer jubilar a tots els majors de 65 anys. També vaig ser formador de professors de clàssiques a l’Institut de Ciències de l’Educació, associat a la UAB, la feina de l’institut, i anar fent les traduccions.
La seva traducció del grec al català de més èxit quina és?
Primer va sortir la Ilíada, el 1996. Després, el 1998, l’Odissea, que era de l’editorial La Magrana, del Carles-Jordi Guardiola. Em van demanar que fes una Odissea que s’entengués. La de Carles Riba és molt maca, però els alumnes havien de consultar el diccionari i llavors la llegien en castellà per comoditat. En Carles Riba no va tenir temps de fer notes a l’Odissea. I quan ho van decidir a la [Col·lecció Fundació] Bernat Metge, les notes les vaig fer jo. Riba va morir el 1953, i jo llavors tenia nou anys.
Vostè i Montserrat Ros són els continuadors de Riba?
Amb la Ros ens vam conèixer a la facultat, i ella ha seguit Riba perquè era de pare cultíssim, molt religiós, represaliat després de la guerra... Era noucentista. Aquesta noia es va dedicar tota la vida a ensenyar català o a treballar en el Diccionari etimològic del [Joan] Coromines amb aquest senyor tan important... [Rumia] Com es deia?
Max Cahner.
Era la mà dreta del Max Cahner i després se’n va anar a la Bernat Metge fins que es va jubilar. Érem molt amics des que estàvem a la facultat. Jo vaig fer les notes de l’Odissea de Carles Riba, que s’ha publicat moltes vegades. Ella va fer tres volums de la Ilíada, la meitat, per a la Bernat Metge. Tenia la traducció feta quan va morir, i amb permís d’un amic que tenia la clau, amb un informàtic vam treure tot el que tenia dins de l’ordinador.
Llavors vostè va fer les notes de la ‘Ilíada’ de Montserrat Ros.
Sí.
Pel seu compte, què ha traduït?
La primera cosa va ser Apologia de Sòcrates, de Plató, que sempre va bé. Després la Medea, d’Eurípides. Llavors em van encarregar una Ilíada i una Odissea que s’entenguessin. Que no calgués buscar al diccionari.
Quin any surten?
Miri, la primera va sortir així, en prosa. És de l’any 1996.
Per tant, ha obert un camí important amb la visió popular.
Obrir, no. Jo he fet molt poca cosa. Home! Encara abans de morir-me he vist quatre edicions de l’Odissea.
I altres obres importants?
La Ilíada es ven menys perquè és més difícil de llegir. La Política, d’Aristòtil; El banquet, de Plató; Pausànies; el llibre de text dels metges del segle IV abans de Crist, que no va ser traduït al català fins al segle XIV, els Aforismes [d’Hipòcrates].
Aquest país valora els clàssics?
Sí que es valoren, però, com tot en la cultura, poquet. La gent està més divertida amb el futbol. Panem et futbolenses. Sempre hi ha pàgines d’esport, als diaris. A la gent l’entusiasma. En canvi, els metges, que fan una ciència muda com diu Virgili, no diuen res i treballen. El món és així. No el podem canviar. Sempre hi ha algun boig pel món clàssic. El grec, quan un el coneix, és seductor.
Ara en què està treballant?
Estic fent la primera mitologia grega que es va escriure cap al segle II després de Crist.
És un dels autors de la traducció del ‘Diccionari grec-català’.
Un dels vuit autors, en soc el director juntament amb Francesc Cuartero, catedràtic jubilat de l’Autònoma. Me l’he llegit dues vegades, i no me l’he après.
I no va sortir fins al 2015?
Sí. Abans només n’hi havia en castellà, francès i altres llengües modernes. Som un país petitet i pobret culturalment, sí. No som riquets. Intentem fer el que podem. És que el grec... has de ser una mica boig, eh.
Perfil
El geganter del grec dels Països Catalans
“Soc un geganter que he fet ballar Homer a la plaça dels Països Catalans”, explica Joan Alberich, l’hel·lenista que no se sent protagonista. “El gegant és Homer.” Catedràtic de grec, professor associat de la UAB, és membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge, que té més de cent anys i 450 volums. “Semblava una cosa impossible quan jo era jove i estudiava”, explica. S’ha dedicat a la pedagogia de les llengües clàssiques i ha publicat manuals per a l’aprenentatge de la cultura clàssica. En col·laboració amb Montserrat Ros, ha publicat La transcripció dels noms propis grecs i llatins (1993). És traductor de diverses edicions dels clàssics: d’Homer, la Ilíada (1996) i l’Odissea (1998); d’Eurípides, Medea (1990), Hipòlit (2002) i Les Bacants (2006), i de Plató, Apologia de Sòcrates i Critó (2000). Malgrat ser “un geganter”, ha contribuït decididament a la divulgació dels clàssics en català. El seu pare era republicà, el van denunciar els mateixos d’esquerres, va estar a l’exèrcit de Negrín a Barcelona, va marxar cap a França, el van agafar en tornar i el van enviar a un camp de concentració entre Galícia i Portugal i a la presó Model. El van acusar d’haver matat un metge nacional, però la dona de la víctima, que hi era present, va testificar que Alberich pare no havia estat. No es va estalviar un empresonament fins al 1943. El seu fill, comptepartícip de l’Avui, va poder estudiar i ha esdevingut “un geganter” de primera.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
