Comunicació

Joan Alberich i Mariné

Hel·lenista i comptepartícip de l’Avui del 1976

“L’Avui va ser una explosió de llibertat i d’il·lusió pel català”

“Els cent primers números de l’Avui els vaig guardar fins fa ben poc, que els vaig llençar. En una biblioteca de Reus no els van voler”

“Des que al país hi ha un desinflament, vull poques notícies. Em sento més segur i alegre llegint una cosa antiga que moderna”

A Vilanova i la Geltrú, vaig ser cap d’estudis i el primer professor a ensenyar català. Era el curs 1970/1971
A Sant Boi, amb Oriol Vergés i Maria Vallbé, fem català i ja posem simbòlicament la nota al llibre escolar
El pare va aprendre a llegir i escriure a la presó. L’única feina quan surt és al mas de l’alcalde de Reus, de masover
Em van demanar que fes una ‘Odissea’ que s’entengués. La de Carles Riba s’havia de llegir amb diccionari. El grec és seductor!

Joan Albe­rich i Mariné (Reus, 1944) és comp­te­partícip de l’Avui de l’any 1976. El seu nom apa­reix a la llista de la pri­mera relació de comp­te­partícips, a la pàgina 53 del número 1 de l’Avui, del 23 d’abril de 1976. Gràcies a la crida que hem fet per tenir més infor­mació i referències de les més de 34.000 per­so­nes valen­tes que van fer pos­si­ble la sor­tida del pri­mer diari en català després de la dic­ta­dura fran­quista, des­co­brim un per­so­natge interes­santíssim com el catedràtic de grec i pro­fes­sor asso­ciat de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona Joan Albe­rich, un reu­senc que es defi­neix com “un gegan­ter”. Un gegan­ter jubi­lat amb una obra admi­ra­ble com a hel·lenista.

Va ser comp­te­partícip el 1976.
Quan hi va haver aque­lla moguda, sí. Després de la mort d’en Franco.
Com es va assa­ben­tar que sor­ti­ria un diari en català?
Tot­hom ho deia, era una cosa que es veia a venir.
Quin balanç en fa, de l’Avui?
Va ser una il·lusió que sem­blava impos­si­ble. Sig­ni­fi­cava una explosió de lli­ber­tat i d’il·lusió. Els humans vivim d’il·lusi­ons. S’havia de fer alguna cosa per la llen­gua del país. De la mateixa manera que una colla de gent vam fer mate­rial esco­lar en català perquè no n’hi havia.
Amb l’Avui era una manera de no sen­tir-se sols?
És clar, tot era com una ebu­llició que es va poder mate­ri­a­lit­zar perquè abans hi havia una fei­nada per poder publi­car alguna cosa en català. Els cent pri­mers números de l’Avui els vaig guar­dar fins fa ben poc, que els vaig llençar.
Els tenia enqua­der­nats?
No, els tenia relli­gats. Vaig anar a la bibli­o­teca Xavier Amorós de Reus i no van voler que­dar-se’ls. Ni cap lli­bre. Ara els lli­bres ens els tro­bem pels car­rers.
Al cos­tat dels con­te­ni­dors...
Sí, sí. Així va pas­sar amb manus­crits com ara el Nag Ham­madi, interes­santíssims, que Egipte els va tirar al foc o a les escom­bra­ries. Així s’ha tro­bat alguna obra d’Aristòtil.
No apre­nem de la història.
No, no. Un dia o altre tro­ba­ran alguna cosa. Ha de pen­sar que una obra d’Aristòtil, la Cons­ti­tució d’Ate­nes, sabíem que havia exis­tit i es va tro­bar en un munt d’escom­bra­ries.
Encara lle­geix el diari en paper o per inter­net?
Des que al país hi ha com un desin­fla­ment, o almenys jo ho per­cebo així, vull poques notícies. Em sento més segur i ale­gre lle­gint una cosa antiga que moderna. No en vull saber res.
Què vol dir ‘desin­fla­ment’?
Que si lle­geixo una cosa d’Homer, un tros d’Ilíada, em quedo més tran­quil que quan lle­geixo als dia­ris coses que em fan pena. Sem­bla que en lloc de tirar enda­vant tirem enrere.
Es refe­reix al procés català?
Al procés i a tot ple­gat. Sem­bla que a Europa no hàgim après res. O pot­ser no sé enten­dre-ho.
Cata­lu­nya i el món?
Sí, perquè anem tots engan­xats en un vagó. El món no m’agrada. Al matí, quan em dutxo, amb la ràdio ja en tinc prou. Les bara­lles fan pena. Ja pas­sava a Grècia també.
El món que ve amb Donald Trump com se l’ima­gina, vostè?
Bufar i fer ampo­lles, i fer bom­bo­lles de sabó. Pot tenir la gent molt diver­tida. Com nens petits amb un glo­bus de colors.
Amb aquesta situ­ació pes­si­mista, què reco­mana a la gent?
Que lle­gei­xin novel·les. Jo, pot­ser perquè he estat un viciós dels clàssics i el meu ofici es va tor­nar en un vici, segueixo amb aquest vici.
I fins quan?
Doncs, miri, ja em queda poc temps.
Li queda molta feina per fer?
Feina, poqueta. Vaig fent alguna cosa [tra­duc­ci­ons del grec al català], però sense matar-me. S’ha de gau­dir.
Té algun objec­tiu per aca­bar?
Estic fent alguna tra­ducció. La guia de Grècia de Pausànies. La pri­mera guia de turisme d’aque­lla època que s’ha escrit al món. Un grec que escriu sobre Grècia a l’època romana. Pausànies és un senyor molt dis­cret, en sabem poques coses, però hem con­ser­vat la seva obra. Olímpia, que ara tot­hom sap què és, va des­a­parèixer. Els rius Cla­deu i Alfeu ho van tapar tot, i quan Grècia va ser lliure, el 1830, ales­ho­res, un senyor ale­many, [Ernst] Cur­tius, va dir: “Pausànies diu que entre el Cla­deu i l’Alfeu, allí s’hi tro­barà.” I pata­pum, va sor­tir Olímpia. I ara Olímpia la coneix tot­hom.
Per què més és impor­tant?
On hi havia l’àgora d’Ate­nes i es va inven­tar la democràcia, aquesta il·lusió que hi va haver a Grècia uns cent anys, va que­dar fora de la mura­lla medi­e­val. Ate­nes va que­dar molt mise­ra­ble. Quan comença a créixer, és un barri super­po­bre, i Rothsc­hild ho com­pra tot i ho exca­ven. Ara és una zona arqueològica amb un museu perquè Grècia ha tro­bat allí pedres, el bronze des­a­pa­re­gut... Pausànies és una eina impres­cin­di­ble per als arqueòlegs per refer el pas­sat.
I acaba de fer la tra­ducció?
Jo he fet aques­tes tra­duc­ci­ons [indica dos volums de les dese­nes que té a la taula]. I seguiré perquè ell va fer el recor­re­gut per tot Grècia amb un car­ret amb rot­llos de papir i anant amb una mula i pre­gun­tant a la gent què hi havia. És la pri­mera guia turística que hi ha al món.
A la taula quan­tes obres hi té?
L’Odis­sea, en qua­tre edi­ci­ons que han sor­tit. Aquesta valia un euro, va sor­tir amb un diari, i és quan he cobrat més diners. Uns 700 euros. Mai a la vida es cobra tant, perquè al nos­tre país som gent que no lle­gim gaire.
Estan mal pagats?
Jo no he vis­cut de la tra­ducció. Si m’he dedi­cat a la tra­ducció és per vici! A veure si ho entén!
Ho entenc.
El meu ofici era gua­nyar-me la vida fent classe. M’ha agra­dat moltíssim fer de pro­fes­sor. Encara ho faig per a gent gran a la Uni­ver­si­tat Sènior del Col·legi de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats [en filo­so­fia i lle­tres i ciències de Cata­lu­nya]. Des que em vaig jubi­lar. El Par­la­ment va deci­dir que tots els que teníem més de 65 anys ens havíem de jubi­lar. Jo hau­ria vol­gut arri­bar fins als 70.
On ha impar­tit clas­ses?
Vaig aca­bar la car­rera el 1968, i el 1969 em vaig treure la càtedra. En aque­lla època només hi havia opo­si­ci­ons a Madrid. A Villena, a Ala­cant, la ciu­tat més pro­pera a Reus, vaig fer el pri­mer curs, i al cap de dos mesos vaig fer opo­si­ci­ons per venir a Cata­lu­nya. Vaig obte­nir plaça a Vila­nova i la Geltrú, on vaig fer un any i vaig ser cap d’estu­dis. Pot­ser vaig ser el pri­mer pro­fes­sor a ense­nyar català. Era el 1970/1971.
Abans de la mort del dic­ta­dor vostè ja ense­nyava català?
Sí, però ho fèiem d’aquesta manera: s’aca­ba­ven les clas­ses i un dia a la set­mana fèiem dues hores. Jo era cap d’estu­dis i ho feia volun­tari. Tenia dos grups en una classe de por­tes cor­re­dis­ses. Fèiem una poe­sia, una mica de dic­tat, una mica d’espe­rit...
Els alum­nes es que­da­ven voluntària­ment a apren­dre català?
Sí, voluntària­ment. Ara no sé si ho farien, això! Després van crear sis ins­ti­tuts a l’Hos­pi­ta­let, Sant Boi de Llo­bre­gat, Molins de Rei... A mi, amb zero punts, em van donar [plaça] a Sant Boi. Hi vaig estar sis anys. Allà ens vam tro­bar l’Oriol Vergés, més gran que jo, que ha escrit molts lli­bres d’història per a nens. El seu pare va ser pro­fes­sor de llatí; en Josep Vergés, molt impor­tant. L’Oriol era direc­tor, jo cap d’estu­dis, i una noia que encara és viva, Maria Vallbé, feia de secretària, i vam dir: “Fem una hora de català a tots els grups, i simbòlica­ment ja posem nota al lli­bre esco­lar.” Lla­vors vaig conèixer la Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol i Balasch i vaig veure que sabien escriure en català sense fer ni una falta. En aque­lla època era una cosa raríssima. Lla­vors li vaig dir: “Voleu venir a Sant Boi?” L’Òmnium es va posar a faci­li­tar-ho. Nosal­tres ho vam fer dos anys. Cada classe tenia una hora a la set­mana. En aca­bat, tres. Quan van venir ells ja ho van fer com a pro­fes­si­o­nals.
De qui ha après català, vostè?
Miri aquest lli­bre, a qui el dedico. Agafi’l i lle­geixi-ho.
“A la memòria de Teresa Miquel i Pàmies, de Reus...” És la per­sona que li ense­nya el català?
A mi em va ense­nyar català, francès, anglès, grec, llatí... Una dona que no era fun­cionària d’ins­ti­tut, sinó ofi­cialíssima. Per això li vaig dedi­car la meva tra­ducció de les Medi­ta­ci­ons de Marc Aureli i dic: “No ets doc­tora, però, punyeta, ets docta.” Hi ha doc­tors que no són doc­tes!
On li donava clas­ses?
A casa seva. Jo vaig estu­diar d’una manera molt rara. El meu pare era anal­fa­bet. Va apren­dre a lle­gir i escriure a la presó, per la qüestió de Franco. Casu­al­ment, quan va sor­tir de la presó va anar a l’única feina que va tro­bar, de maso­ver al mas de l’alcalde, on jo vaig néixer. Lla­vors era del par­tit d’aque­lla època.
Del ‘Movi­mi­ento’.
Del Movi­mi­ento immòbil [riu].
Fins a quina edat va anar a l’escola?
Fins als 12 anys, en una escola de pis. Venia de tant en tant un senyor que ens pre­gun­tava la con­signa [fran­quista], que el mes­tre havia de posar, perquè ho con­tro­la­ven en aque­lla època. Jo la pri­mera cosa que vaig veure en català és un cate­cisme de la meva mare del [Fran­cesc] Vidal i Bar­ra­quer. Era l’única cosa que sabia de català. Als 12 anys vaig posar-me a tre­ba­llar, a ven­dre tabac en un estanc, i als ves­pres feia teni­do­ria de lli­bres [comerç]. Quan tenia 14 anys va sor­tir que s’havien de tenir qua­tre cur­sos de bat­xi­lle­rat i els vaig fer. Teresa Miquel em va ense­nyar grec com­pri­mit, llatí, francès... Aquesta dona sabia de tot. Va estu­diar català abans de la guerra. A Reus li ho han agraït amb un car­rer i una escola dedi­cats a ella.
I quan estu­dia a la uni­ver­si­tat?
Vam començar l’any 1963 i aca­bem el 1968. Vaig fer filo­so­fia i lle­tres, secció de clàssi­ques, es deia. Vaig anar a opo­si­ci­ons de grec a Madrid. Hi havia deu pla­ces per a tot l’Estat espa­nyol.
I les va gua­nyar.
Sí. A mi el grec em va enga­tus­sar! Què vol que li digui?
És la passió de la seva vida?
El vici i l’ofici. I fer de pro­fes­sor també m’ha agra­dat molt.
En fa des del 1969 fins al 2012?
Sí, fins que ens van fer jubi­lar a tots els majors de 65 anys. També vaig ser for­ma­dor de pro­fes­sors de clàssi­ques a l’Ins­ti­tut de Ciències de l’Edu­cació, asso­ciat a la UAB, la feina de l’ins­ti­tut, i anar fent les tra­duc­ci­ons.
La seva tra­ducció del grec al català de més èxit quina és?
Pri­mer va sor­tir la Ilíada, el 1996. Després, el 1998, l’Odis­sea, que era de l’edi­to­rial La Magrana, del Car­les-Jordi Guar­di­ola. Em van dema­nar que fes una Odis­sea que s’entengués. La de Car­les Riba és molt maca, però els alum­nes havien de con­sul­tar el dic­ci­o­nari i lla­vors la lle­gien en cas­tellà per como­di­tat. En Car­les Riba no va tenir temps de fer notes a l’Odis­sea. I quan ho van deci­dir a la [Col·lecció Fun­dació] Ber­nat Metge, les notes les vaig fer jo. Riba va morir el 1953, i jo lla­vors tenia nou anys.
Vostè i Mont­ser­rat Ros són els con­ti­nu­a­dors de Riba?
Amb la Ros ens vam conèixer a la facul­tat, i ella ha seguit Riba perquè era de pare cultíssim, molt religiós, repre­sa­liat després de la guerra... Era nou­cen­tista. Aquesta noia es va dedi­car tota la vida a ense­nyar català o a tre­ba­llar en el Dic­ci­o­nari eti­mològic del [Joan] Coro­mi­nes amb aquest senyor tan impor­tant... [Rumia] Com es deia?
Max Cah­ner.
Era la mà dreta del Max Cah­ner i després se’n va anar a la Ber­nat Metge fins que es va jubi­lar. Érem molt amics des que estàvem a la facul­tat. Jo vaig fer les notes de l’Odis­sea de Car­les Riba, que s’ha publi­cat mol­tes vega­des. Ella va fer tres volums de la Ilíada, la mei­tat, per a la Ber­nat Metge. Tenia la tra­ducció feta quan va morir, i amb permís d’un amic que tenia la clau, amb un informàtic vam treure tot el que tenia dins de l’ordi­na­dor.
Lla­vors vostè va fer les notes de la ‘Ilíada’ de Mont­ser­rat Ros.
Sí.
Pel seu compte, què ha traduït?
La pri­mera cosa va ser Apo­lo­gia de Sòcra­tes, de Plató, que sem­pre va bé. Després la Medea, d’Eurípides. Lla­vors em van encar­re­gar una Ilíada i una Odis­sea que s’enten­gues­sin. Que no calgués bus­car al dic­ci­o­nari.
Quin any sur­ten?
Miri, la pri­mera va sor­tir així, en prosa. És de l’any 1996.
Per tant, ha obert un camí impor­tant amb la visió popu­lar.
Obrir, no. Jo he fet molt poca cosa. Home! Encara abans de morir-me he vist qua­tre edi­ci­ons de l’Odis­sea.
I altres obres impor­tants?
La Ilíada es ven menys perquè és més difícil de lle­gir. La Política, d’Aristòtil; El ban­quet, de Plató; Pausànies; el lli­bre de text dels met­ges del segle IV abans de Crist, que no va ser traduït al català fins al segle XIV, els Afo­ris­mes [d’Hipòcra­tes].
Aquest país valora els clàssics?
Sí que es valo­ren, però, com tot en la cul­tura, poquet. La gent està més diver­tida amb el fut­bol. Panem et fut­bo­len­ses. Sem­pre hi ha pàgines d’esport, als dia­ris. A la gent l’entu­si­asma. En canvi, els met­ges, que fan una ciència muda com diu Vir­gili, no diuen res i tre­ba­llen. El món és així. No el podem can­viar. Sem­pre hi ha algun boig pel món clàssic. El grec, quan un el coneix, és seduc­tor.
Ara en què està tre­ba­llant?
Estic fent la pri­mera mito­lo­gia grega que es va escriure cap al segle II després de Crist.
És un dels autors de la tra­ducció del ‘Dic­ci­o­nari grec-català’.
Un dels vuit autors, en soc el direc­tor jun­ta­ment amb Fran­cesc Cuar­tero, catedràtic jubi­lat de l’Autònoma. Me l’he lle­git dues vega­des, i no me l’he après.
I no va sor­tir fins al 2015?
Sí. Abans només n’hi havia en cas­tellà, francès i altres llengües moder­nes. Som un país peti­tet i pobret cul­tu­ral­ment, sí. No som riquets. Inten­tem fer el que podem. És que el grec... has de ser una mica boig, eh.

Perfil

El geganter del grec dels Països Catalans

“Soc un geganter que he fet ballar Homer a la plaça dels Països Catalans”, explica Joan Alberich, l’hel·lenista que no se sent protagonista. “El gegant és Homer.” Catedràtic de grec, professor associat de la UAB, és membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge, que té més de cent anys i 450 volums. “Semblava una cosa impossible quan jo era jove i estudiava”, explica. S’ha dedicat a la pedagogia de les llengües clàssiques i ha publicat manuals per a l’aprenentatge de la cultura clàssica. En col·laboració amb Montserrat Ros, ha publicat La transcripció dels noms propis grecs i llatins (1993). És traductor de diverses edicions dels clàssics: d’Homer, la Ilíada (1996) i l’Odissea (1998); d’Eurípides, Medea (1990), Hipòlit (2002) i Les Bacants (2006), i de Plató, Apologia de Sòcrates i Critó (2000). Malgrat ser “un geganter”, ha contribuït decididament a la divulgació dels clàssics en català. El seu pare era republicà, el van denunciar els mateixos d’esquerres, va estar a l’exèrcit de Negrín a Barcelona, va marxar cap a França, el van agafar en tornar i el van enviar a un camp de concentració entre Galícia i Portugal i a la presó Model. El van acusar d’haver matat un metge nacional, però la dona de la víctima, que hi era present, va testificar que Alberich pare no havia estat. No es va estalviar un empresonament fins al 1943. El seu fill, comptepartícip de l’Avui, va poder estudiar i ha esdevingut “un geganter” de primera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia