De Cap Butaca Buida a cap altaveu apagat

L’any passat va estrenar amb un èxit excel·lent (un 92% d’ocupació) la primera jornada del Cap Butaca Buida, la festa de la gent de l’escena que vol transformar en el Sant Jordi teatral. Demà arriba el difícil repte de millorar el rècord anterior (55.583 espectadors). D’entrada, ja hi ha moltes més localitats posades a la venda: de les 60.547 de l’any passat a les 80.000 que han comptabilitzat els organitzadors, enguany. El Cap Butaca Buida se situa entorn del Dia Mundial del Teatre (27 de març). Ara fa una dècada la tercera època dels Premis de la Crítica van traslladar-se a aquesta data. Per això pràcticament coincideix de nou la jornada del rècord teatral amb la de la festa que reconeix bons espectacles de l’any anterior. Aquest any encara hi haurà una altra raó de celebració: dimarts s’estrena el concurs que vol reivindicar el paper de la comunicació cultural, un ofici que va practicar amb entusiasme i consistència Anna Pérez Pagés, fins que la malaltia la va apartar dels micros i les càmeres. Va morir el 28 de març d’ara farà un any. Si és una bona idea convertir en festa puntual l’assistència al teatre (on es comparteix una història escoltada en directe entre desconeguts), és una temeritat obviar la pèrdua de presència de la cultura en els mitjans públics i privats. Per això aquesta tríada d’esdeveniments vinculats a la cultura marquen un horitzó encoratjador. Ara caldrà aconseguir resultats que encomanin les ganes de celebrar cultura.

Entre la pila de guardons que es repartiran dilluns al Teatre Romea hi haurà el que vol felicitar la feina constant d’impulsar la creació en femení. El premi María José Ragué (una altra entusiasta de la comunicació, creadora del Partit Feminista a l’Estat espanyol i de mirada sarcàstica malgrat la seva mala salut de ferro) recau aquest any en l’artista Ada Vilaró per la seva insistència a donar espais a creadores al cartell d’Escena Poblenou (que, casualitat o no, aquesta tardor farà el quart de segle). Cada any, la presència d’autoria o direcció als espectacles del festival voreja el 70%, una xifra més que considerable.

Diu Ada Vilaró que s’ha guanyat molt en aquests anys, però que res està consolidat, “no hi ha drets adquirits”. Les accions positives són com onades, diu Vilaró, La marea puja, però també pot retrocedir amb facilitat. Si la presència de creadores en els primers anys d’Escena Poblenou va ser “instintiu”, més endavant es va garantir amb el programa Escena + Dones. Avui, ja no cal marcar uns mínims al festival perquè “ja és transversal”, ja està impregnat de dalt a baix de la mirada feminista, que no és (en absolut) excloent. Vilaró s’exclama per la dificultat de veure autores i directores a l’escena comercial i als públics. La presència de Victoria Szpunberg a la Sala Gran del TNC amb La tercera fuga (24 d’abril a l’1 de juny) és, encara més excepció que norma. La paritat s’ha entès molt millor a les sales de petit format, celebra Vilaró. Però tota creadora “té l’ambició de poder arribar al màxim públic possible”. Ara, és clar, poder jugar a la primera divisió de l’escena catalana amb els recursos que tindria qualsevol altre creador i amb el dret (mai desitjat) d’equivocar-se. No passa res si Lluís Pasqual o Joan Ollé, Xavier Albertí... fa un espectacle que no connecta amb el públic; no el penalitza igual que un jove creador que entra per primer cop a la Sala Gran. O a la Fabià Puigserver, del Lliure, per exemple. Aquí el cas de Carla Rovira i el seu Posaré el meu cor en una safata va ser una oportunitat enverinada (sense prou acompanyament ni temps de creació). Li va fer pagar una desconfiança de productors, que encara ara se’n ressent. I si no es poden oblidar els altaveus de la comunicació per revelar les noves fornades, encara menys carregar amb un excés de responsabilitat les veus que són la base de la dramatúrgia i direcció que enamora arreu i, demà, també al Cap Butaca Buida.