“Pla va ser comptepartícip de l’Avui i Faulí el va convidar tres cops perquè hi escrivís”

Per escriure Un cor furtiu, que és una biografia d’un escriptor i l’intent d’explicar la vida d’una persona, he consultat per primera vegada un material ingent de documentació generada pel mateix Josep Pla, aproximadament entre el 1920 i el 1980.Aquesta documentació es conserva majoritàriament a la Fundació Josep Pla de Palafrugell i al Mas Pla de Llofriu. Realment és un material inèdit que s’ha donat a conèixer per primera vegada en forma d’extractes o fragments de documentació. Deixant de banda les coses més personals de la biografia, destacaria l’emergència d’un catalanisme privat. Hem de tenir en compte que durant els anys de la dictadura allò que es feia públic estava molt condicionat per la censura i l’autocensura, i, per tant, fins ara coneixíem una vessant molt pública de l’escriptor i periodista Josep Pla. Però, consultant els documents personals, les cartes i altra mena de materials, crec que es pot completar i fer més complexa l’evolució ideològica de Josep Pla. Hi ha un fil conductor des de l’any 39 fins al 80 que és un catalanisme ocult, privat, íntim, familiar, entre les amistats o coneixences del món literari i polític, d’un catalanisme que fins ara no s’havia pogut veure, fer públic ni estudiar. És dins d’aquest catalanisme privat i poc conegut que ens emergeix aquesta documentació.

El complementa, no el contradiu. El complementa i el fa més ric i més complex. També ens ajuda a entendre millor la seva posició, que no és una posició majoritària. Pla és un catalanista que de jove s’acosta al nacionalisme radical de Macià però que de seguida evoluciona cap al catalanisme conservador i pragmàtic, no participa mai del catalanisme romàntic o èpic. Sabíem pels articles, llibres i declaracions que forma part d’una família política, que és el catalanisme polític de Prat de la Riba i Cambó. Per tant, aquest catalanista que a partir de l’any 39 i sota la dictadura haurà de fer molts equilibris perquè és pragmàtic i és algú que, en principi, no va a l’exili i es queda aquí, publica en castellà per guanyar-se la vida com a periodista i, d’una certa manera, col·labora amb el règim franquista. I hi col·labora sense dubtar, però també intentant buscar escletxes i forats i trobant mecanismes perquè dins del règim la reivindicació catalanista, i sobretot de la llengua catalana, pugui trobar el seu lloc.

No. Jo crec que és una bona definició, amb tots els respectes evidentment per l’exili exterior, que no és comparable. Una cosa és deixar la teva casa i haver de marxar i una altra és quedar-te aquí i intentar canviar el règim des de dins. A mi el que m’interessa destacar, sobretot dels anys quaranta i principis dels cinquanta, és que Pla, que és un vencedor de la Guerra Civil, ideològicament ho és, en canvi com a escriptor català de seguida s’adona que és un derrotat, un vençut. En Pla és un vencedor vençut. Vencedor ideològic, però literàriament és un home que ha perdut l’oportunitat que ell estava desitjant des de la seva adolescència, que és ser el millor escriptor en llengua catalana. A més, s’adona, i això li provoca una ferida moral molt gran, que ell ha donat suport als que han prohibit la llengua catalana i que, per tant, li impedeixen ser el millor escriptor en llengua catalana. Per tant, en Pla és diferent d’altres figures intel·lectuals. Viu en aquesta permanent ferida moral, la de ser un vencedor vençut. Per mi, el que és interessant és veure la seva evolució els anys quaranta, cinquanta i seixanta, quan ell s’adona que si vol recuperar l’antiga ambició de ser el millor escriptor català hi ha uns vasos comunicants: si estàs a favor del franquisme has de passar al castellà, que és el que fan l’Eugeni d’Ors i altres escriptors, i si vols continuar sent un escriptor en català la teva dosi de franquisme ha de disminuir. Les dues coses no poden ser. A partir de l’any 46, 47, 48 i 49 veiem que en Pla comença a distanciar-se, a emetre certes crítiques al règim de manera privada, sobretot per la prohibició de la llengua catalana. Per tant, aquest exili interior que d’una banda li dona una plataforma –ell pot escriure en castellà a Destino i al Diari de Barcelona–, de l’altra fa que estigui permanentment intentant trobar les escletxes del règim.

Jo també explico [a Un cor furtiu] un informe inèdit que em sembla que és molt interessant de l’any 1951, en què el director general de Propaganda, Florentino Pérez-Embid, li demana a Pla que redacti un “memorandum confidencial sobre la lengua catalana”. En Pla és vist com un home proper al règim, un home que ha expressat la seva preocupació per l’estat de la llengua catalana i li fan l’encàrrec que faci un informe.

Perquè és un exemple del pragmatisme que dèiem de Pla. És a dir, Pla fa l’informe i col·labora amb un jerarca del règim, però li diu unes quantes coses, molt ben dites, em sembla a mi, i molt ben raonades. Diu que la prohibició de la llengua catalana no es pot entendre de cap de les maneres si no és per revenja o per ressentiment contra els catalans. Li diu que el fet que l’Institut d’Estudis Catalans, que és l’acadèmia de la llengua catalana, sigui clandestí no té cap sentit. Diu, fins i tot, que el fet de prohibir els recordatoris en català de la primera comunió és infantil i ridícul. I després diu que la censura de llibres, diaris i revistes colla molt més a Catalunya que a la resta de l’Estat. Això, diu, no fa res més que provocar ressentiment en contra del règim i si es tractava de “pacificar Catalunya”, està aconseguint justament el contrari. I Pla fa unes breus reflexions sobre què es podria fer, a part d’introduir el català a l’educació elemental. I expressa la possibilitat de publicar un diari en llengua catalana, una revista i llibres en llengua catalana, i que es permetin les obres de teatre també en català. Això és l’any 1951 i ja demostra que Pla té in mente d’alguna manera la necessitat per a la cultura catalana de tenir un diari en la seva llengua. Que sapiguem, l’informe devia anar directament a la paperera, perquè no se’n va saber mai més res.

Ve de lluny. I després, a mitjans dels anys seixanta, una sèrie d’amics de Josep Pla a l’entorn de Manuel Ibáñez Escofet, Armand Carabén, Manuel Ortínez i altres membres de la indústria cotonera, compraran El Correo Catalán. No es plantegen encara, perquè no hi havia el permís ni l’autorització per fer-ho, de fer El Correo Catalán en català, però sí que Pla és un dels ideòlegs d’aquest nou diari. Fins i tot fa una sèrie de diagrames de com hauria de ser la primera pàgina, semblant a la del Corriere della Sera, amb política internacional i escrivint Joan Fuster i ell mateix. Per tant, hi ha una continuïtat i una consciència –com és lògic, perquè estem parlant d’un dels grans periodistes catalans del segle XX– que a Barcelona hi ha d’haver un diari en llengua catalana.

Sí, és una pàgina que es farà famosa en què hi escriuen Josep Pla des de Catalunya, Joan Fuster des de València i Francesc de Borja Moll des de les Balears.

Sí, en castellà. I alguna vegada, esporàdicament, hi ha algun article en català. Per tant, em fa l’efecte que, tenint en compte aquest catalanisme privat i desconegut fins ara i aquesta preocupació en els anys més durs de la dictadura d’un diari en llengua catalana, entra dins d’una certa lògica que Pla se senti còmplice del projecte de Premsa Catalana i el diari Avui.

No, però voldria dir que de vegades una cosa és la política i la ideologia, i una altra, el factor humà i els contactes personals. A la biografia intento remarcar que Pla tenia bona relació personal amb alguns dels dirigents del catalanisme cultural de mitjans dels anys seixanta i setanta. Per exemple, amb Joan Baptista Cendrós la relació era molt bona, d’amistat. Havien parlat, fins i tot, de la possibilitat que en Cendrós fos l’editor de l’Obra Completa de Josep Pla. Finalment ho va ser Josep Vergés. Hi ha factors imprevisibles que fan que la gent, més enllà de les diferències ideològiques, polítiques o de la guerra, sintonitzi o tingui més complicitat del que sembla. Amb tot el món del catalanisme d’Òmnium, en Pla no hi tenia males relacions personals. Més aviat eren bones.

Sembla que sí que és el factor determinant, però hem d’intentar posar-ho en el context d’aquells anys. Hem de tenir en compte que som als últims anys de vida de Josep Pla. L’any 73, 74, 75, no sé si Pla ja ho havia dit tot, però com a escriptor i periodista ja estava en una fase de declivi. A més, l’any 72 havia tingut un atac de cor. Crec que això és una entrada a la vellesa i a la decrepitud. Per tant, no estem parlant del Pla més enèrgic i combatiu. Estem parlant d’un home que se sent vell, està rebent moltes crítiques des de diversos sectors. La imatge me la va dir Baltasar Porcel. En Pla en aquell moment era com un gos ferit i apallissat que bordava quan algú se li acostava. Hem d’entendre el factor humà d’un vell escriptor, d’un periodista ja molt gran que sap perfectament el paper que ha tingut dins de la revista [Destino] i sap que durant molts anys ell ha estat el puntal i que ara es troba davant d’una situació imprevista. El seu amic Josep Vergés ven la revista a Jordi Pujol. Pla no va entendre mai per què Vergés es va vendre la revista, que continuava sent de capçalera per a milers de lectors. La mala notícia queda compensada pel fet que Pujol posa de director Baltasar Porcel, que és un jove novel·lista, periodista molt ambiciós, amb el qual té bona relació, han fet viatges junts. Més enllà de les discrepàncies ideològiques que devia tenir amb el jove Porcel, hi ha una consciència que són dos escriptors en el mateix vaixell que és Destino. Tornem al factor humà. El germà de Pla, Pere Pla, que és l’únic amic que va tenir a la seva vida, fidel i obedient, ha estat treballant gairebé 30 anys a Lisboa en una multinacional nord-americana de la indústria del suro, s’ha jubilat i ha tornat a Palafrugell. Les turbulències polítiques de Portugal i el possible i exagerat temor que el seu germà perdés la pensió en escuts fan que Pla decideixi prendre partit d’una manera molt clara a favor del dictador Salazar i contra la revolució. Els articles de Pla clarament tenen un crescendo dins d’un to que podem dir provocatiu. Són uns articles molt ben escrits i, segons com, molt convincents. El paral·lelisme entre el juliol del 36 i la primavera portuguesa, en Pla, d’una manera potser demagògica i simplificadora, el posa sobre la taula. Ell el primer que remarca és que li fa por que hi hagi una altra guerra civil a Catalunya i a Espanya. Després hi ha d’una manera molt maliciosa un elogi a la dictadura de Salazar presentant-lo com una mena de dictador bo o que fa el bé per al seu poble. Entre línies es podria llegir que si n’hi ha un de bo [Salazar], n’hi ha un altre que no és tan bo per al seu poble [Franco]. Jo no diria que són uns articles d’una sola manera, però sí que hi ha una certa deriva provocadora en el to. Per tant, posant-nos en la ment de la direcció de la revista i de la propietat, la quantitat de cartes que, segons sembla, es comencen a rebre de lectors indignats amb la posició ideològica de Josep Pla comencen a fer pensar si no està provocant ell mateix que el facin fora. I és el que acaba passant.

Exacte, i aquí les ambigüitats planianes que li provoquen molts detractors, però també fan que congeniï amb espectres més amplis de lectors, no només amb els lectors més reaccionaris. Hi ha moltes lectures entre línies, dels articles. No hi ha només una sola reacció sinó que també hi ha reaccions curiosament prou favorables en les cartes al director de la revista Destino, que potser estaven triades per Porcel per equilibrar una mica la polèmica. En tot cas, a través dels fragments de cartes que jo he pogut publicar i de les declaracions que he llegit de Baltasar Porcel, em fa l’efecte que qui pren la decisió és Baltasar Porcel com a director de la revista.

Exacte. I que fins i tot envia una carta intentant aturar la decisió i demanant a Pla de parlar-ne. Fins i tot Pujol hi envia una persona de molta confiança seva, en Salvador Casanovas, que també havia estat a Enciclopèdia Catalana, però malauradament el jove Baltasar Porcel acaba acomiadant la figura més llegendària del periodisme català durant la seva etapa de director de la revista Destino. Molts anys després, en un article a El Temps, Baltasar Porcel va fer un cert acte de contrició dient que no ho havia d’haver fet, que no havia d’haver acomiadat el periodista més important del segle. Potser, diu ell, haurien d’haver-li guardat una pàgina més discreta, però haver-lo mantingut perquè realment una bona part dels lectors continuaven comprant Destino per poder llegir Josep Pla.

No ho sé. Tornem un altre cop a la compra de la participació de 10.000 pessetes. És una sorpresa però alhora és d’una lògica indiscutible. Jo crec, Saül, que en Pla feia anys que anava construint un públic lector de llibres en català. Des dels llibres de Selecta [de l’editor Josep M. Cruzet] i després des dels de Destino en català, en Pla havia aconseguit crear una base de lectors que s’havien acostumat a llegir en català i que sociològicament eren catalanistes moderats. Encara existeixen ara, aquests segments de lectors de literatura catalana que formen part del món del catalanisme moderat, preconvergent diríem. Té tota la lògica la creació del diari Avui i la seva participació com a comptepartícip. En el món del catalanisme més purista no hi havia bona relació perquè sempre se li retreia la seva participació amb el bàndol franquista durant la guerra, però en el món del catalanisme cultural entès en un sentit molt ampli, del món literari, editorial i intel·lectual, des de Joan Fuster i Raimon a València fins a Joan Coromines, Francesc de Borja Moll, Josep Maria Castellet, Ernest Lluch..., estem parlant de sectors del catalanisme cultural més o menys de dretes o d’esquerres, moderats o progressistes, però en tots ells Pla tenia milers de lectors. Per tant, hauria pogut ser versemblant que Pla escrivís a l’Avui i que fos un articulista o col·laborador. No hauria estranyat a cap dels lectors dels primers anys de l’Avui. Tenim aquestes cartes de Josep Faulí, el director, que són interessants pel que signifiquen.

Sí, ho són. Tres cartes, del març, l’abril i el maig del 1976, just abans de sortir el diari i just després, on tres vegades el director de l’Avui escriu a Josep Pla demanant-li que col·labori a les pàgines del diari. “Em plau de convidar-vos a participar-hi. Voleu ser col·laborador de l’Avui? Espero les vostres noves.” Faulí li diu que el convida a participar en “aquesta empresa, continuadora de tantes on vós col·laboràveu”. És a dir que el mateix Faulí veu normal que Pla col·labori a l’Avui perquè el veu com un element continuador de les seves col·laboracions a La Publicitat i La Veu de Catalunya. No tenim les respostes. Em fa l’efecte que en Pla no devia respondre. A la segona li torna a dir: “Em plau de posar a la vostra disposició una vegada més les pàgines del diari Avui per les quals confio comptar en la forma que us sigui avinent amb la vostra col·laboració.” I després la tercera, quan ja ha sortit el diari, el 14 de maig del 1976, té una segona frase que jo crec que és molt significativa: “Aquesta col·laboració la desitgen tant els que fem el diari com molts lectors, segons demostren cartes que rebem.” És a dir, no sabem en quina quantitat, però aquelles primeres setmanes i mesos del diari hi ha lectors que demanen, es queixen o pregunten per què Pla no escriu a l’Avui.

No ho sabem.