“Vaig arriscar omplint la fitxa al ministeri per treure l’Avui”

Gràcies no ho sé; en el que jo vaig arris­car va ser omplint la fitxa que dema­nava el Minis­teri d’Infor­mació i Turisme per a con­cessió de dia­ris. Era neces­sari ser peri­o­dista titu­lat, cosa que jo era perquè havia fet els cur­sos a l’Escola Ofi­cial de Peri­o­disme, dos a Bar­ce­lona i un a Madrid.

No, sor­tien 20 o 30 peri­o­dis­tes cada any. Amb això cre­ien que tenien con­tro­lada la pro­fessió.

A Premsa Cata­lana, com que li dene­guen una revista, seguei­xen la idea de l’Espar Ticó: “Dema­na­rem un diari!”

Em tele­fona al Diari de Bar­ce­lona en Jordi Malu­quer, que em cita en un bar de la Ram­bla i m’ofe­reix ser cap de l’arxiu de l’Avui. Jo li dic que no, que estic cir­cums­tan­ci­al­ment a l’arxiu però que puc fer altres coses. “Lla­vors tu vol­dries inte­grar-te a l’Avui?”, em pre­gunta. “Segons les cir­cumstàncies. Vosal­tres heu dit que el dema­naríeu [el permís per al diari], però no heu dema­nat res.” “No, estem en ges­ti­ons per dema­nar-ho.” Inten­ta­ven que hi hagués fir­mes seves, però no van poder; el mateix Malu­quer no va fir­mar perquè no volia pro­ble­mes, tot i que podia fer-ho. Al prin­cipi pen­sa­ven en Ibáñez Esco­fet com a direc­tor, però no va voler fir­mar.

Al Tele/eXprés, i no va voler fir­mar. I lla­vors se’ls va ocórrer: “El Cadena ho vol­dria fir­mar?” Segons m’han dit, l’Espar va dir: “Sí, és molt bona per­sona.” Tinc fama de bona per­sona [riu]. En Malu­quer em diu si vull fir­mar la petició i li dic que sí.

No, no, el Faulí no estava fit­xat. Va ser després, perquè el Faulí tre­ba­llava amb mi al Diari de Bar­ce­lona i era amic meu.

A Madrid, a la Direcció Gene­ral de Premsa. Ho va dema­nar Premsa Cata­lana, però amb la meva firma com a direc­tor.

No exis­ti­ria. Pot­ser algú altre hau­ria fir­mat i ho hagues­sin accep­tat, però, és clar, jo conei­xia gent, i el Car­les Sentís em va dir: “Ens has dema­nat el diari. M’han pre­gun­tat per tu i els he dit que eres una per­sona excel·lent i un bon pro­fes­si­o­nal.”

Era pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de la Premsa. No tenia cap càrrec gover­na­tiu. Ho havia estat i pot­ser ho tor­na­ria a ser, però era de con­fiança del sis­tema. El conei­xia tot­hom, al Car­les Sentís, com a cor­res­pon­sal i com a home que havia inter­vin­gut per fer un diari, perquè ell havia dema­nat el Tele/eXprés amb el Car­melo San Nicolás. Tots són noms que conec. El cas és que pas­sem un any, jo segueixo al Diari de Bar­ce­lona, ens con­ce­dei­xen el diari [Avui] i lla­vors en Faulí em diu: “Els de Premsa Cata­lana han dema­nat per veure’m.” “Ah, bueno, molt bé, pot­ser volen pro­po­sar-te alguna cosa”, li dic. “Sí, però el direc­tor ets tu”, em diu. “Sí, jo he dema­nat el [permís del] diari, però tu els veus.” I quan torna diu: “M’han pro­po­sat ser direc­tor.”

Sí.

Sí, és clar. Però jo li dic: “Mira, tu i jo som amics. Tu tens una per­so­na­li­tat més forta que la meva dins de la cata­la­ni­tat. Tu ets una per­sona que ha estat san­ci­o­nada per ser mem­bre d’uns Jocs Flo­rals a Suïssa.” I ell em diu: “Sí, i tu vas dema­nar els diners.” Sí, vam fer una col·lecta per pagar-li la multa. “Sí, però ells [Premsa Cata­lana] pen­sen en tu.” I ell em diu: “Sí, però tu ets el direc­tor.” Tenim aquesta con­versa. I jo li dic: “Si tu vas de direc­tor digues: «El vull a ell de sub­di­rec­tor.»” I diu: “Fet.”

Sí, érem amics de veri­tat i estàvem al Diari de Bar­ce­lona. Jo tenia molt res­pecte pel Faulí, que era una per­sona que lamen­ta­ble­ment va morir jove. Valia com a peri­o­dista, com a per­sona i com a català, en moments de molta difi­cul­tat. I, és clar, ser mem­bre dels Jocs Flo­rals a l’exili li va com­por­tar una multa.

El cas és que es va poder fer.

Tan visi­ble­ment cata­la­nista, no.

Home, el meu pare havia estat fun­ci­o­nari de la Gene­ra­li­tat i al final de la guerra el van aga­far per a avi­ació, va pas­sar la fron­tera, va estar en un camp de con­cen­tració; un oncle de la meva mare que vivia a França, a Per­pinyà, el va treure, ell va poder tor­nar [a Cata­lu­nya] i, per una denúncia, el van posar a la presó. És a dir, que hi havia unes raons ínti­mes que a mi em feien... A mi m’havien par­lat sem­pre català. Jo tenia una certa situ­ació de per­sona lliure, però no era tan cone­gut com el Faulí, que es dedi­cava a la crítica literària, s’havia mogut en els ambi­ents cata­la­nis­tes i era més cone­gut i més anti­sis­tema. I havíem estat també al Grup Democràtic de Peri­o­dis­tes. Jo estava d’acord a tenir el Faulí.

El Faulí. El Faulí diu: “El Cadena ha accep­tat.” “Ah, sí? I no està molest?” “No.”

Sí. Comença el diari. Lla­vors anem a l’edi­fici que tenia l’Espar Ticó a la ram­bla de Cata­lu­nya amb Gran Via, a La Sibèria, i en un des­patx comen­cem a fer ges­ti­ons per crear la redacció del diari: els redac­tors en cap, que són l’Andreu Calaf i el Josep Maria Orta. Calaf perquè venia de la premsa comar­cal de Ter­rassa i era un home expe­ri­men­tat, i el Josep Maria Orta era més jove i con­nec­tava amb els més joves. A l’Orta li ofe­rim al final del diari un requa­dre que es diu Mot a la fi –l’hi poso jo, el títol–, on fa petits comen­ta­ris. També bus­quem per­so­nes com l’Antoni Ribas, que és a El Cor­reo Catalán, i l’Agustí Pons, que és a El Noti­ci­ero, i els fem caps de local. També bus­quem inter­na­ci­o­nals. Però anem cre­ant la redacció nosal­tres. Accep­tem sug­ge­ri­ments que ens facin els amos, els teòrica­ment amos, perquè la qüestió de Premsa Cata­lana és volun­ta­risme, no és negoci. Final­ment pen­sem quin podria ser el dia que sortís i pen­sem en el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi, perquè és una festa cata­lana. Bus­quem l’impres­sor i tro­ben el d’El Noti­ci­ero Uni­ver­sal, perquè com que és un diari de tarda pot fer també un diari de matí. Podia ser La Van­guar­dia, però era un com­pe­ti­dor massa directe. El Noti­ci­ero té una impremta bas­tant defi­ci­ent, cosa que hem de patir. Però Premsa Cata­lana havia tre­ba­llat sem­pre amb mit­jans bas­tant curts, no tenia la força que podien tenir en el seu temps La Van­guar­dia i El Dilu­vio. Hi ha un cap d’anun­cis, que es diu [Miquel] Otero, ens el pre­sen­ten, i volem que vagi a bus­car anun­cis per Sant Jordi. Ha de ser el dia més impor­tant per a moltíssima gent. Per això acon­se­guim una presència d’anun­cis tre­menda, amb un tiratge de 230.000 [exem­plars], que era el límit, que s’esgota. Ens ve moltíssima gent a veure com surt un diari en català. Com si el català fos una cosa excep­ci­o­nal.

En premsa sí, perquè havien pas­sat 37 anys des de l’últim diari que va haver-hi en català, que va ser La Huma­ni­tat. Nosal­tres acu­mu­lem tots els desit­jos i inten­tem por­tar-ho al diari. Que els desit­jos siguin rea­li­tat.

Anar a veure el [Josep] Tar­ra­de­llas a Saint-Mar­tin-le-Beau. Surt el diari, par­lem en Faulí i jo, i deci­dim que vagi a Saint-Mar­tin-le-Beau, perquè La Van­guar­dia tenia l’Ibáñez Esco­fet i al Tar­ra­de­llas ja li interes­sava. Per la difusió, no per una altra cosa. Però no pot negar-se a rebre l’Avui. Després un subs­crip­tor que es diu Sal­va­dor Grau Mora, d’Esquerra Repu­bli­cana, ens ve a dir que hauríem de fer una subs­cripció a favor d’un monu­ment a Macià a la plaça de Cata­lu­nya. En Faulí i jo ho mun­tem. Durant set­ma­nes publi­quem a la segona pàgina un requa­dre amb els subs­crip­tors i els diners, que els posem en una caixa. Allò va pujant, i em venen de l’admi­nis­tració de l’Avui a dema­nar els diners perquè tenen difi­cul­tats. I els dic que no, que no són nos­tres. Els diners per a l’Avui s’havien de tro­bar d’altres mane­res.

Al cap d’un any o així. Però, és clar, són ells els que fan l’admi­nis­tració. Si es busca el requa­dre es veu que anem figu­rant cadascú amb les nos­tres famílies. En Faulí hi posa la dona i els fills, i jo també. Expres­sa­ment. I quan tre­uen en Faulí [de direc­tor], ales­ho­res en Malu­quer vol supri­mir la subs­cripció. Ho sento molt, però és així.

Jo dic: “Escolta, això és del públic.” I ell diu: “Ja n’hi ha prous.”

A veure com ho dic... En Faulí tenia un caràcter una mica esquerp. Jo m’hi ente­nia per­fec­ta­ment, però m’he entès amb molta gent. Lla­vors s’enfronta amb idees que tenen [la pro­pi­e­tat] d’uti­lit­zar l’Avui per intro­duir no qüesti­ons reli­gi­o­ses, perquè ja té una pàgina de religió, sinó perquè es parla massa ober­ta­ment de la religió. Nosal­tres bus­quem dos cape­llans pro­gres­sis­tes. Cato­li­cisme avançat.

Sí. I lla­vors, un dia que en Malu­quer no hi és, em pas­sen un sobre tan­cat a nom del Malu­quer. Jo penso que és una qüestió del diari i l’obro. Era un tema de la seva empresa. El torno a tan­car i el poso a la seva taula. I quan ve li dic: “Tens un sobre allà que l’he obert sense voler”, i això el molesta molt. Eren gent molt par­ti­cu­lar.

Jo defen­sava davant del con­sell d’admi­nis­tració la redacció. Jo anava a les reu­ni­ons del con­sell d’admi­nis­tració i allí deien coses com “Aquesta gent no vol tre­ba­llar, aquesta gent està con­tra les màqui­nes d’escriure...”. Perquè hi va haver un canvi tec­nològic i s’havia de fer amb uns fulls espe­ci­als i pot­ser algú hi tenia difi­cul­tats, no? Érem una redacció bas­tant cohe­rent i jove. A vega­des ells [la pro­pi­e­tat] no sabien com con­nec­tar-hi.

Pot­ser sí, també. De vega­des volien seduir-te. Per exem­ple, el Faulí va haver d’anar de viatge i jo em vaig que­dar de direc­tor en fun­ci­ons. Va haver-hi la Marxa de la Lli­ber­tat i vaig fer un edi­to­rial, “Abo­nem la Marxa”, sense con­sul­tar. Lla­vors va haver-hi vaga de premsa. I em va venir el [Enric] Cirici i em va dir: “Aquesta redacció tu la domi­nes, tu hau­ries de ser el direc­tor.” I jo li vaig dir: “No me’n par­lis, d’això.” Volien divi­dir. Jo pot­ser tenia més currículum i sabia de què anava.

No va fun­ci­o­nar, no.

Vam tenir bona relació, però no m’hi vaig trac­tar gaire. En Malu­quer tam­poc no era del grup d’ells. Era qui ells havien apro­fi­tat perquè tenia una asso­ci­ació que es deia Premsa Cata­lana i tenia regis­trat el nom Avui.

Amb l’Espar Ticó, sí, perquè després em va dema­nar que li orga­nitzés un lli­bre sobre els dibui­xants i li vaig fer un lli­bre. També m’ente­nia amb el [Jaume] Vilalta, el gerent. Sabia que jo no els cre­a­ria pro­ble­mes. Jo he con­si­de­rat sem­pre que la pro­pi­e­tat mereix un res­pecte, però la pro­pi­e­tat també ha de tenir res­pecte per la gent que escull. Havien d’enten­dre que jo seguia sent el mateix. I la meva idea era una premsa que anés obrint camí però que no es trobés pro­ble­mes de cen­sura i se’ns car­re­gues­sin, que ens pro­hi­bis­sin notícies. Tot és molt la manera de redac­tar.

No ho veia gaire bé. Però és que el nos­tre pre­si­dent era el senyor Tar­ra­de­llas, que després va fer els seus pac­tes i va tor­nar de pre­si­dent de la Dipu­tació. Va pas­sar molt exili [38 anys].

No era per­cep­ti­ble. Jo ja me’n fiava, en prin­cipi, de l’Espar Ticó. Perquè a l’Espar Ticó el pujo­lisme no el va trac­tar gens bé, eh? Se’l van esban­dir.

Tam­poc és certa, perquè això [ense­nya un exem­plar] ens ho vam gua­nyar nosal­tres, eh? La relació de comp­te­partícips que hi ha aquí, escolti, posem-los, eh? I després els comp­te­partícips vam ser cri­dats, entre ells jo, i en Max Cah­ner [edi­tor de l’Avui] ens va dir que li tornéssim les par­ti­ci­pa­ci­ons perquè “les cir­cumstàncies són dolen­tes” i les hi vam tor­nar. Després ja se m’escapa, perquè jo soc fora­gi­tat.

Amb en [Jaume] Vilalta, com a gerent: “Hem deci­dit que tu ja has com­plert la teva missió i que ja seria bo que te n’anes­sis.” “Bueno, escolta, que me’n vagi?” “No, nosal­tres et paga­rem la indem­nit­zació”. I em van indem­nit­zar amb uns milers de pes­se­tes. Si no, els por­tava a Magis­tra­tura.

El meu record de l’Avui és que no van saber aguan­tar. El poble català és molt de bat­ze­ga­des. S’entu­si­asma i també es cansa. La manera com ho fa és apar­tant-se. No diu res en con­tra, s’aparta. No van saber [la pro­pi­e­tat] crear un nucli fort de lec­tors.

No, no vam rebre cen­sura decla­rada. Però es van tro­bar que tam­poc podien cap­tar la redacció, que la redacció era nos­tra.