Contrastos era el títol del concert que l’Orquestra de Girona (OdG) va oferir aquest diumenge 23 de març a l’Auditori local, amb la col·laboració dels cors femenins Geriona i Claudefaula, els quals van acabar tenint un protagonisme significatiu en la vetllada. El lema de l’espectacle era apropiat i indicador, considerant que el programa maridava el sacre i el profà, arrancant amb una cantata contemporània fins arribar als èxits populars de Broadway.

Just a l’ínterim, també es va estrenar un opus de la compositora Marta Pintó, Girona, ciutat emergida, naturalment dedicada a la urbs, els seus rius i els arbres multimètrics que configuren la Devesa: dissenyat per acoblar els versos d’un poema epònim de Margarida Colom, es tracta d’una evocació del període eocè, quan l’oceà inundava aquests paratges, on mil·lennis després es va erigir la ciutat, llargament construïda amb la pedra nummulítica, hereva geològica d’aquelles eres ancestrals. L’obra, curta però entranyable, cerca recrear aquestes tessitures aquoses, desenrotllant una ambientació feèrica i òrfica, amb picades d’ull sardanistes, fins a l’eclosió del breu final ‘zaratustrià”. Tot un encert!

Abans, i honorant el compromís de l’OdG vers la creació contemporània, ja havíem ‘assistit’ a la deliciosa i intensa Missa de Sant Francesc d’Assis, signada devotament el 2013 per l’eslovè Damijan Mocnik, i cabdalment lliurada des de l’escenari pels cordòfons i les cordes vocals: els primers generen una textura digressiva que permet al cor expandir-se amb gentilesa, planant dolçament per l’espaitemps. Amb tot, l’obra no seria -òbviament- la mateixa sense les impressionants percussions, que marquen l’introit i els interludis, amb ritmes desafurats, jazzístics i a vegades tribals, mimetitzant animals d’un bosc nocturn i prestant-hi un desconcertant ingredient dionisíac i una aura de màgia negra. El director, Xavier Puig, que havia començat compenetrat, ràpidament es va deixar també contagiar per l’inevitable arrabassament xamànic de la contesa, desplegant una entrega total -i bulliciosa- a dalt de la tarima.

La segona part va ser estèticament més distesa i, potser per això mateix, rebuda amb més fervor i entusiasme pel públic que omplia tota la primera platea de la Sala Montsalvatge. Aleshores, van sonar els clàssics del teatre musical de Broadway, compactats en dues suites arranjades de manera hàbil i dinàmica per Jordi Cornudella. Els temes incloïen el famosíssim i ritmat “America” de “West Side Story”, marca registrada de Leonard Bernstein, i que, esperadament, es va repetir com a bis. Del gran músic jueu-americà, es va escoltar també la vivaç instrumental “Danzon”, de l’any 1944, a guisa de preludi.

L’orquestra es va mantenir en gran forma en tot moment, estirant la catifa a la iniciativa de les cantaires, que a part d’oxigenar amb les veus els metres cúbics de l’Auditori, van encetar encara alguns tenors coreogràfics, sobretot amb els braços, per afegir més sensació de trama i espectacle. I més enllà del conductor de Cervera, alguns dels músics, com ara el pianista brasiler Cláudio Suzin, també exhibien ocasionalment gestos decidits i peremptoris, que evidenciaven ímpetu, engatjament i gaudi. En balanç, va ser una vesprada de contrastos i eclecticismes: una nit plural, com la vida mateixa, i com ha de ser la “ciutat emergida” on vivim - naturalment, una d’inclusiva i integradora, i que ja compta ara amb un nou himne pels temps líquids -i pluviomètrics- que corren.