Por todo lo alto (En fanfare) parteix d’una situació que, com si fos pròpia d’un argument antic, sembla anunciar-nos un melodrama familiar: un director d’orquestra prestigiós (Thibaut) descobreix que va ser adoptat i que té un germà (Jimmy) quan, en ser-li diagnosticat que té leucèmia, es busca qui podria ser el seu donant de medul·la. No és que no pugui arribar a caure alguna llàgrima, però la pel·lícula, dirigida per Emmanuel Courcol, opta pel realisme social en introduir un burgès parisenc (interpretat amb elegància per Benjamin Lavernhe) en el context obrer del seu germà, que treballa en el menjador escolar d’un poble miner en crisi i tensió (arran del procés de tancament de les mines de carbó) situat al nord-oest de França.

Encarnat amb franquesa i naturalitat per Pierre Lottin, també excel·lent fent de lladregot a Quand vient l’automne, el germà pobre toca el trombó en una banda local que fa versions de temes populars. El director d’orquestra percep el talent i la sensibilitat musicals d’aquest germà fins aleshores desconegut. La música els uneix, però en certa manera també fa evident què els separa: la diferència de classe social, que, en la mesura que fa que no tothom tingui les mateixes oportunitats, ha determinat el lloc que ocupa la música en les seves vides respectives.

Tanmateix, hi ha una alegria popular, una fraternitat en la banda que fa que el director de música clàssica hi vulgui col·laborar, formar-ne part. Com també hi ha una fraternitat humana (més decisiva que la biològica) que vincula els dos germans creant-se una amistat inesperada. Aquesta pel·lícula humanista i amb consciència social evita tant com pot els clixés (tot i que potser el guió hi cau quan un conflicte entre els germans dona peu a l’emotivitat de la reconciliació) i el sentimentalisme fàcil, si bé el final a ritme de Bolero de Ravel fa massa explícita la voluntat de commoure. En tot cas, no deixa de ser una mostra d’un cinema comercial digne.