Som molts gironins els que sempre ens hem sentit fascinats per la Farinera Teixidor. Imponent des que era activa a partir de l’any 1910 com a fàbrica de farina a tocar l’estació de tren, no menys imponent quan va restar anys abandonada i imponent des de la seva restauració i remodelació a càrrec d’Arcadi Pla conservant l’essència modernista original plasmada per l’arquitecte Rafael Masó. Una última etapa, des de l’any 2000, que va arrencar com a nova seu d’El Punt (concretament va ser el 18 de març que s’hi va traslladar provinent de Figuerola), on el diari, ja reconvertit posteriorment en l’actual El Punt Avui, hi va estar 15 anys (i dos mesos) fabricant notícies; malgrat que aquest terme tan celebrat i reeixit, al propietari del diari, Joan Vall Clara, no li acabi de “fer el pes” per allò de la connotació que crear l’emparenta amb les fake news amb què els mitjans lluitem cada dia.

Ha estat un “privilegi”, expressava a través d’un vídeo el president Carles Puigdemont, experiodista d’aquest diari i alcalde de Girona en aquells “meravellosos” anys. Perquè realment aquells 15 anys van ser-ho, de “meravellosos”, “gloriosos” i “esplèndids”, com altres van també qualificar aquella època daurada del periodisme fins que la crisi del 2008 ho va capgirar tot, i no pas només a aquesta empresa. Sentiments compartits per la majoria dels que hem tingut la sort de treballar-hi i que vam poder escoltar dels tres ponents i el moderador, tots ells vinculats al diari: Jordi Bosch Roura, antic gerent i membre del consell d’administració; Joan Vall Clara, editor i director d’El Punt Avui; Xevi Xirgo, president del CAC i antic director del diari, i Jordi Grau, antic director de l’edició de Girona i actual vicepresident d’Hermes Comunicacions. Tots quatre, treballadors que en van formar part i que estan vinculats emocionalment a la Farinera, van participar ahir en l’acte organitzat per GironaHub, inscrit en la jornada anual de portes obertes d’aquest projecte empresarial de gestió de comunitats professionals, culturals i creatives que està ubicat a la Farinera.

Jugaven a casa i envoltats d’una audiència plena de cares conegudes, que va disfrutar amb una xerrada farcida d’anècdotes i algunes revelacions que fins i tot algun dels participants de la taula rodona va descobrir en primícia. Van començar tot recordant aquells tours guiats que tant èxit van tenir entre la ciutadania, entusiasmada de visitar un edifici històric i emblemàtic de la ciutat en plena i renovada efervescència. Vall Clara va confessar que va arribar “a cansar-se” d’explicar la història de la Farinera, però que sempre triomfava explicant interioritats diguem-ne recollides de la memòria oral encara que podrien semblar més d’un Lecturas. Com el fet que el seu despatx havia estat el cosidor de la mestressa de la Casa Teixidor (situada en una ala adjacent a la fàbrica), des d’on la dona controlava les anades i vingudes del seu marit a l’altre costat del carrer, a la Casa de la Punxa, on suposadament hi portava la querida. “Jo hi posava més pa que formatge”, va dir rient. Jordi Bosch, en la seva primera intervenció, no es va estar de ficar-hi cullerada (mig) dient que ara entén per què les espigues que decoren l’edifici estan... tan empinades, va insinuar.

Pagès i que es fa el pagès, com s’autoqualifica, en Jordi, germà del qui va ser el propietari de la Farinera, Joan Bosch, també va anar enrere en el temps per recordar què feia ell aquells dies en què la fàbrica produïa farina i la pobre dona mirava per la finestra indiscreta. Es veu que se’n va fer un fart de ben jove, cap allà els anys cinquanta, de venir a Girona per descarregar d’un camió “destartalat” sacs de blat que pesaven més de 70 quilos. Un pes tan gran que els col·locaven taulons perquè no s’enfonsessin entre les piles de gra, mentre traslladaven els fardos descalços per no relliscar. Per afegir-hi: “Qui m’ho havia de dir que molts anys després acabaria treballant aquí!”

Un altre que tampoc sabia que acabaria allà va ser Xevi Xirgo. Com va descobrir allà in situ explicat per Jordi Bosch, es veu que va ser la mare de Xirgo qui va induir d’alguna forma que acabés entrant a treballar al diari quan tenia la majoria d’edat. “No sé què en farem, d’aquest fill meu!”, segons sembla va manifestar en una conversa amb el matrimoni Bosch mentre compraven al mercat de Cassà de la Selva. Veritat o llegenda? No ho sabrem mai si és veritat, però si fem cas al mestre John Ford, quan la llegenda es converteix en realitat, imprimirem la llegenda.

Xirgo va ser dels més entusiastes en recordar els vells temps. Ell, que “feia lletres” mentre en Joan Vall “feia números”, també va reconèixer que no tot són només bons records, perquè també és cert que es va gaudir molt, però també patir, però “els mals records s’esborren”. Creu que durant aquesta etapa “el continent i el contingut” van casar bé, com mai, en el sentit que l’edifici i el diari brillaven conjuntament. Eren altres temps, en què, tot i estar ubicats en un edifici monumental, en el seu dia vam arribar a ser uns 560 treballadors, dedicats a produir publicacions com ara El Punt, El Punt Avui, Presència, Punt de Venda, Catalonia Today, Punt Habitatge... fins a l’extrem que va arribar a fer de la Farinera un lloc que justejava d’espai.

Durant més d’hora i mitja es va parlar de la inauguració amb Jordi Pujol; de com vam ser l’únic diari estatal a assenyalar Al-Qaida dels atemptats l’11-M, dels pagaments en negre del partit de Maragall mentre es criticava el 3% i es defensava el mans netes, o del rodatge de Soldados de Salamina que va revolucionar la redacció. També que eren temps en què “la família” d’El Punt va prendre el relleu de la família Teixidor. Una empresa que si té una força és que ha tingut i té “cor i ànima”, en paraules de Joan Vall Clara. Un diari que encara “té corda per estona” i que l’any que ve celebrarà el 50è aniversari de l’Avui, mentre que El Punt en farà 47. Conscients que, en el dia d’avui, no cal fer un diari amb un edifici tan monumental perquè els temps han canviat i no seran com els d’abans. Mentrestant, és allà, encara imponent, la Farinera; ara reconvertida en una fàbrica d’idees, com els agrada dir, als nous hereus de l’edifici.