Recentment ha aparegut el volum “Querido maestro”. Correspondencia de Pau Casals (1893-1973), publicat per Acantilado (2024) i editat per Anna Dalmau i Anna Mora. Una extensa llista de personatges de la música, l’art i la política catalanes i internacionals dialoguen amb un Pau Casals reivindicatiu, empàtic, generós i honest. El títol s’explica per l’encapçalament de tantes de les cartes. Aquest “Estimat mestre” revela el paper que Casals ha tingut en l’evolució de la vida musical del segle XX. Una monumental contribució fruit d’una extrema sensibilitat i una intuïció estètica pròpies d’un geni.

La lectura d’aquestes cartes atribueix també un pes moral a la figura per la seva defensa de la pau i la lluita antifeixista, amb el seu “silenci voluntari” en negar-se a tocar a països que no hagin condemnat el franquisme. Un silenci que ressonà per tot Occident i que, almenys, va fer enrojolar aquells qui en van ser còmplices. Com Albert Einstein afirmà, “Casals ha sabut comprendre amb molta clarividència que el món corre un perill més gran per part dels qui toleren el mal o el fomenten que per part d’aquells que el cometen”. La seva lluita li fou reconeguda el 1971, a 95 anys, quan rebé la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Aquell vespre pronuncià una lloança de Catalunya reivindicant-la com a terra de pau. Aquest episodi l’ha convertit en un símbol moral, al mateix temps que és només una nota a peu de pàgina d’una obra gegantina: la perseverança a fer de l’art una eina de transformació social.

La correspondència recull un triple eix cronològic que s’entrellaça orgànicament. D’una banda, la pròpia biografia de l’artista: la seva formació a Barcelona, Madrid i París, les gires pels Estats Units dels anys deu i el projecte social de l’Orquestra Pau Casals i l’Associació Obrera de Concerts a Barcelona entre els vint i els trenta, fins al seu exili a Prades, on Casals ofereix tota mena de suport als exiliats republicans. Aquells anys té una fructífera relació epistolar amb el músic nord-americà Alexander Schneider, un dels motors del Festival Bach de Prades. I, finalment, exiliat a Puerto Rico escriu El pessebre, una creuada en favor de la pau per l’amenaça de la guerra freda.

D’altra banda, en el pla nacional, les cartes repassen els moments clau de la història de Catalunya, des de la segona Restauració fins al tardofranquisme. El contingut ideològic s’intensifica a l’exili i, malgrat els seus esforços, Casals morirà sense veure la flama de la llibertat del seu país. En una carta del juliol del 1936, podem llegir l’esfereïdor testimoni de Joaquim Pena sobre els primers dies de la Guerra Civil, en què el músic descriu amb desesperació el caos d’aquest episodi fatal que du a la polarització social, les tensions entre anarquistes i feixistes, entre la FAI i la Generalitat, els primers afusellaments, la crema d’esglésies i les col·lectivitzacions.

I en el pla internacional, apareixen referències a la Gran Guerra i la revolució bolxevic, l’esplendor dels feliços vint i la crisi del 29, l’auge del feixisme als trenta, el drama de la Segona Guerra Mundial i les tensions de la guerra freda. Refugiat a Prades, Casals demana ostensiblement a personatges influents que no reconeguin el règim de Franco, però Occident necessitava els ànims calmats i una de les dreceres era acceptar-lo. En una carta al president Truman de 1950, el músic li mostra una “afligida decepció” pel fet que s’hagi acceptat que Espanya es beneficiï del pla Marshall. I encara cal esmentar un darrer eix: el de la història de la música del segle XX. La correspondència recull composicions, estrenes, programes de concerts, consells didàctics i crítiques musicals enmig de lloances i mostres d’afecte d’una extensa llista de noms imprescindibles.

L’estil de Casals es caracteritza per la discreció, la prudència i la humilitat i, com diria Bruno Walter, “és una font d’inspiració i d’encoratjament per aquells que aspiren a objectius humans superiors”. I no hi ha res superior que posar al servei de la pau la màxima forma d’expressió humana: l’art.

Aquest volum ens presenta el testimoni d’un segle convuls, brutal i alhora esperançador. Casals ens ensenya a ser més bells èticament i estètica, perquè el camí de la veritat ultrapassa la raó i demana una reflexió moral profunda, crítica i compromesa.