Tarantino decebedor

El mateix Quentin Tarantino havia alimentat l’expectació per Inglourious Basterds, el seu nou film, amb frases com “és de gran importància per a mi”, o “el Festival de Cannes són els Jocs Olímpics del cinema”. Compta, a més, amb una estrella de la talla de Brad Pitt com a protagonista, acompanyat d’un elenc internacional amb noms com Daniel Brühl, Diane Kruger... La pel·lícula va arribar ahir a la secció competitiva del certamen amb una còpia tan fresca que cap dels actors l’havia vist encara. Uns tres mil festivaliers, principalment periodistes i crítics, la van poder assaborir a primera hora del matí i comprovar que no s’assembla tant a Pulp fiction com afirmava el cineasta: la segona Palma d’Or haurà d’esperar.

Projecte amb deu anys d’antiguitat, que pren el títol d’una pel·lícula italiana d’Enzo Castellari, Inglourious Basterds (Tarantino substitueix deliberadament la a per una e) és per damunt de tot una incursió en el cinema bèl·lic ple de referències cinèfiles, tant a aquest gènere com a l’spaghetti western. “M’agrada molt el cinema de gènere: els westerns, la comèdia musical... –va explicar ahir en roda de premsa el director–. Sempre m’han agradat les pel·lícules sobre missions de guerra, i el que em motiva és fer una pel·lícula adscrita a un determinat gènere”.

El film està protagonitzat per un comando de soldats nord-americans jueus que es dediquen a matar cruelment tots els nazis que es posen al seu abast. Els seus contactes els permeten preparar un pla ambiciós: fer una massacre d’alts comandaments del III Reich durant la première a París d’una pel·lícula propagandística i de guerra promoguda per Joseph Goebbels.

Malgrat els ingredients de l’argument i les declaracions de Tarantino, en els 148 minuts que dura no s’han d’esperar escenes de batalles, atacs a trinxeres, emboscades ni altres escenes típiques del cinema bèl·lic. Inglourious Basterds està molt lluny dels clàssics del gènere, en aquest sentit, fins i tot d’Els dotze del patíbul, el film que havia inspirat Castellari. Tarantino porta la pel·lícula al seu territori: llargs diàlegs dels protagonistes (menys enginyosos de l’habitual) i breus escenes violentes (tampoc llueix el virtuosisme amb la càmera d’altres ocasions). Tot plegat, estructurat a través d’un guió irregular, que provoca pujades i baixades de la tensió dramàtica.

Amoïnat pel càsting
Entre els encerts, s’ha de comptar l’opció de rodar en diferents llengües i actors dels països implicats en el conflicte: nord-americans, alemanys, francesos i britànics. “El càsting em preocupava molt –va revelar Quentin Tarantino–, particularment el coronel Landa [oficial nazi que s’enfronta al comando]. Fins al punt que estava disposat a no fer la pel·lícula fins que no el trobés”. Christoph Waltz va acabar fent aquest paper, mentre que Brad Pitt és el cap del grup de soldats aliats; Mélanie Laurent, una jueva francesa que dirigeix el cinema on s’ha de fer la première; Daniel Brühl, el soldat protagonista del film projectat, i Diane Kruger, una actriu alemanya que espia per als aliats.

Pitt viu un moment dolç de la seva carrera: en els darrers nou mesos l’hem vist a El curiós cas de Benjamin Button, la pel·lícula dels germans Coen Cremar després de llegir i ara a Inglourious Basterds. “Sempre busco alguna cosa nova, fresca –va explicar l’actor sobre els criteris a l’hora de triar personatges–. M’agrada la varietat a l’hora de triar. I també vull estar en bona companyia: els rodatges t’allunyen un temps de la família”.

Nouvelle Vague
Cannes celebra enguany 50 anys de la presència de tres homes clau de la Nouvelle Vague en competició: Alain Resnais, François Truffaut i Jean-Luc Godard. El primer, no només segueix en actiu, als 86 anys, sinó que manté el llistó de la seva obra prou alt per ser a la secció competitiva de Cannes. Les herbes folles adapta una novel·la de Christian Gailly que gira al voltant de la relació entre un home i una dona que es creuen per atzar. Ell (André Dussollier) s’obsessiona amb la propietària d’una cartera robada que ha trobat en un pàrguing (Sabine Azéma), i comença a empaitar-la, convençut que n’està enamorat i que l’amor serà correspost.

El film conté elements habituals al cinema de Resnais, però el director d’Hiroshima, mon amour va assegurar que tot prové de la novel·la: “L’he adaptat amb la fidelitat més gran possible. Al llibre hi ha moltes preguntes sense resposta. No coneixes les motivacions dels personatges, i precisament això és la gràcia dels personatges”. El comportament dels caràcters pot fer pensar en el teatre de l’absurd de Ionesco. Resnais més aviat “era conscient quan rodava que la història i els personatges compartien moltes coses amb l’univers de Beckett”.

Alain Resnais va parlar de la seva visió del cinema: “El públic és imprevisible, no es pot saber què agradarà i què no. Tot el que busco és que les meves pel·lícules provoquin emocions”. Durant la roda de premsa, va revelar que sempre ha tingut una salut molt fràgil i que, als 7 anys, “un metge em va dir que no arribaria gaire lluny”. Afortunadament per als cinèfils, el metge s’equivocava i, 79 anys després, és a Cannes en competició.