El castellà s'imposa com a llengua dels musicals

Grease, 15 mesos; Cabaret, set mesos; Mamma mia, des de setembre i encara en cartell. En castellà. Cómeme el coco, negro, bilingüe, vora set mesos i en cartell. Boscos endins, tres mesos i mig. Ruddigore o la nissaga maleïda, vuit mesos. En català.

Són musicals recents amb índex d'ocupació alt. Els que han plegat ho han fet perquè mana la programació tancada. Però Dagoll Dagom no ha pogut sortir de bolos. "Al teatre hem fet les funcions que havíem de fer, amb 70.000 espectadors, però no hem tingut possibilitats de fer gira perquè no hi ha hagut prou oferta per mantenir la companyia activa. S'han de fer molts bolos perquè els surti a compte, i plantejar-se substitucions a Boscos endins era molt complicat".

Ho diu Joan Lluís Bozzo, director de Boscos endins i també d'El llibertí, un espectacle que ha mantingut el ple des de la seva estrena, al setembre. Si hi ha públic per omplir mesos i mesos el Poliorama amb El llibertí i n'hi va haver per a anys sencers amb El mètode Gronhölm, per què no triomfen els musicals en català?

Responen els implicats
La coreògrafa Coco Comín ens dóna el seu punt de vista: "En català? No, cap musical pot aguantar tres anys, no hi ha prou audiència per omplir una sala tant de temps. La barrera idiomàtica és un handicap a l'hora d'escollir, per exemple pel públic potencial de fires i congressos. Si l'ocupació no se situa al voltant del 80% l'explotació de l'obra és inviable. No oblidem que es necessita una armada d'especialistes!".

Joan Lluís Goas, director de la productora Stromboli, diu: " Nosaltres ens plantegem fer-ne en català. Hem hagut d'ajornar La festa, basat en cançons d'Els Pets, i tenim cinc o sis grans espectacles musicals previstos per al setembre. Si hi ha bona oferta, de segur que tindrà un bon públic. Quan vam estrenar Grease no hi havia cap altre musical a Barcelona. El seu èxit va fer que el públic tornés a aficionar-se al teatre musical. Ara la ciutat ja hi està molt acostumada, en català i en castellà".

Per Coco Comín, de públic n'hi hauria: "Els ponts festius, Londres s'omple de catalans moguts per l'interès de veure musicals". Però comparant-ho amb Madrid... "Els madrilenys són molt aficionats a qualsevol diversió, sigui quina sigui, cada dia de la setmana. Omplen bars, restaurants, teatres de text, sarsueles, comèdies, tragèdies, ballet, concerts... A Barcelona agrada el musical, però el que no agrada tant és sortir de casa. Som més ensopits i la ciutat està esdevenint morta. És com un gran balneari on tot està prohibit. Es tanquen sales de música en viu amb una frivolitat alarmant. Els músics i la seva música desapareixeran". Amb tot, creu que el musical en català no és mort: "Hi ha companyies com Dagoll Dagom que es mantenen fidels i compromeses amb els seus orígens. Però l'idioma les converteix en minoritàries. I crec que el mercat català del teatre en general ha creat una barrera entre l'alta cultura i la cultura popular. Absort en la seva pompa intel·lectual, s'ha oblidat massa de mimar el públic popular".

Ricard Reguant hi està d'acord: "Tenim una gran tradició de teatre musical, ja des de l'època de Josep Sampere amb els vodevils. El musical tal com el coneixem va començar amb Dagoll Dagom i companyies infantils com La Trepa i Va de Bòlit. És una llàstima que la cultureta d'aquest país hagi menyspreat una tradició tan arrelada. Jo voldria fer Grease en català, sempre tinc un projecte de musical en català, però com que no sóc de la colla subvencionada, difícilment el podré fer". I subratlla: "Quan les grans multinacionals van veure que el musical de gran format tirava a Madrid, s'hi van instal·lar i van menysprear Barcelona. Amb l'èxit de Grease han descobert que Barcelona existeix i han corregut a desembarcar-hi".

Reguant és una autoritat en la direcció de musicals: "Quan vaig començar deu fer 16 o 17 anys pensàvem que el musical havia de ser gran i car. Però quan vam fer Estan tocant la nostra cançó, Memory, Germans de sang, Tots dos... ens vam adonar que no importava la grandària sinó l'interès que despertava en l'espectador. Avui s'han vist prou musicals per valorar una gran escenografia i uns bons efectes especials, però si no interessa ja es poden fer focs artificials, que el públic no hi va".

Al setembre s'estrena Monty Python's Spamalot, dirigida per Tricicle. Els productors manen i s'ha fet en castellà: "El musical català no és mort, però sí que està asfixiat per les superproduccions internacionals. És un gènere car i difícil que, com el teatre d'autor català, hauria d'estar mimat pels teatres oficials. Suposem que el component comercial que se li suposa a un musical no ajuda a fer que les institucions tinguin l'interès que haurien de tenir".

Els romàntics
Bozzo veu el futur incert: "No som els únics que seguim defensant la possibilitat dels musicals en català, però crec que ho fem per romanticisme". Un dels romàntics és Àngel Llàcer, a punt d'obrir la taquilla de les entrades de Què, que s'estrenarà al setembre. "És un musical català, com nosaltres, que l'hem parit. No és d'aquests de franquícies, no!". La música (22 cançons) l'ha feta Manu Guix.

Ever Blanchet, director del Teatre Gaudí Barcelona, recentment inaugurat per a l'exhibició de musicals, ho veu així: "Jo crec que hi ha voluntat de matar el català, perquè cada cosa té el seu àmbit. Si Catalunya té sis milions de turistes, potser ho entendran més en castellà o en anglès, però també té set milions d'habitants". Per Blanchet, "si el musical s'entén com una activitat empresarial i ha d'optimizar la inversió, no té futur en cap llengua, ningú et pot assegurar com anirà. Però si es volen encaixar mig milions d'euros cada setmana... Els diners agraden a tothom, fins i tot els cantautors catalans miraven el que guanyava Julio Iglesias; ara, si ens posem així, no sé de què estem parlant". Blanchet creu fermament en el musical -"Tenim programats dos Jason Robert Brown!"-, però no pensa que hagin de ser sempre de gran format: "Amb el petit i mitjà format podem mantenir l'activitat en català. Ho vam demostrar amb El musical més petit, amb Els músics de Bremen i ara amb Ruddigore o la nissaga maleïda, que ha estat tot un fenomen i marxen carregats de bolos".

I aviat, Rodoreda
Dagoll Dagom té una altra filosofia i ha optat per l'esplendor perfeccionista de Boscos endins: "Per a nosaltres és un gènere costós, el musical requereix una orquestra en directe i acostuma a anar acompanyat d'una gran escenografia". Bozzo creu que el català està perdent el terreny del musical, com ja l'ha perdut al cinema: "El públic de Catalunya ja dimiteix d'aquest tema i adopta l'hàbit que té que el cinema sigui en castellà". Les multinacionals hi ajuden: "Porten èxits de l'estranger en franquícia i com que cal fer inversions fortes, els productors exigeixen el castellà, que permet tenir públic de tot Espanya i turístic. I com que el públic de Barcelona passa per tot...", diu Bozzo.

Però ell no es rendeix. Està preparant Aloma, que s'estrenarà l'octubre al TNC: "Ja tenim les protagonistes: Carme Sansa i Júlia Moler. Es farà al TNC, però és una coproducció, eh, Dagoll Dagom també hi arrisca!".