Castellà, 37; català, 12

Josep Pla va fer una definició molt del seu gust, empírica i pragmàtica, del que se solen anomenar els Països Catalans. Deia que, si entrava en un cafè, deia “Bon dia” i el cambrer li responia “Bon dia”, és que allò era el seu país. La definició és tan unívoca que és inevitable, per iniciar un seguit de reportatges sobre l’estat de la llengua catalana, sortir al carrer i comprovar si és certa.

Decideixo fer l’experiment de Pla un matí qualsevol, a Barcelona, seguint un trajecte, a l’atzar, entre la Travessera de les Corts i el Liceu. A tres quarts de nou, entro en un bar, i m’adreço al cambrer, un senyor de cabells blancs. Li dic:

–Bon dia.
–Què vol?

Apunto que respon en català i demano un cafè amb llet i un entrepà de truita. Cal tenir la panxa plena, perquè m’espera una llarga excursió.

Al segon i el tercer bar, em responen en castellà. Al quart, amb un rètol que diu “Pita Hut Döner Kebap”, un cambrer amb pinta de pakistanès també respon en castellà. Al cinquè, castellà. I vaig comprovant que la seqüència de la conversa no és en cap cas com l’havia previst Pla. Quan dic “Bon dia”, tots els cambrers em miren, estranyats, i no responen res: suposo que, per a ells, no és un bon dia. A continuació, com que si prengués un cafè a cada bar acabaria amb taquicàrdia, els explico una excusa. Dic: “Perdoni, és que he quedat aquí amb un amic. Puc esperar?” Aleshores, responen: “Vale, vale”. Com que el “vale, vale” s’utilitza tant en castellà com en català, sempre he de treure algun altre tema fins que identifico la seva llengua.

Arribo al sisè bar. Al rètol hi diu “Bar Bodega la Típica” i, a sota, “Especialidad en pulpito y tapas variadas”. Malgrat el que semblen indicar els rètols, el cambrer és un xinès, que em respon en castellà. Al setè bar, m’atén una cambrera mulata que porta una samarreta de la selecció del Brasil i em mira amb pinta de no entendre un borrall quan li parlo en català. A la fi, respon en castellà. Al vuitè bar, un home de mitjana edat em respon en català. Al novè, un altre xinès em contesta en castellà. Al desè, una noia jove em respon en català. A l’onzè, un noiet morè, jove, d’aspecte sud-americà, em parla en català.

Al dotzè i tretzè, parlo (en castellà) amb dos xinesos més, i constato una peculiaritat: mentre la major part dels cambrers locals són displicents, abúlics i tenen escàs interès per atendre’m, els asiàtics em somriuen de seguit i em pregunten què vull a penes trec el nas per la porta. L’actitud positiva dels xinesos és tan notòria i contrasta tant amb els desmenjament dels cambrers nostrats que els auguro un gran futur en la professió. A més, després de dos cafès més on em parlen en castellà, al que fa el número 16 hi trobo una noieta xinesa molt amable que fins m’atén en català. És curiós perquè, mentre enraono amb ella, observo una revista femenina (estil Cosmopolitan o Elle) escrita en xinès, damunt del taulell.

Bé: he repassat els setze primers bars i no tinc espai per seguir detallant-los tots un a un. En el camí que segueixo, van apareixent cambrers de múltiples nacionalitats i repeteixo sempre les mateixes converses. Hi ha, però, un esdeveniment notable. Quan creuo el carrer Aribau, entro en un bar i dic:

–Buenos días.

Se m’escapa de manera automàtica, quasi inconscient, després d’un llarg reguitzell de bars on, en tots ells, havia d’acabar parlant en castellà. El mecanisme psicològic és molt comú i explica per què tants catalanoparlants, a l’hora d’esmorzar, ja renuncien a demanar un “tallat” i passen directe al “cortado”.

Arribo davant del Liceu a les 11.56 hores, després de dues hores i 11 minuts de trajecte a peu. M’assec en un bar de la plaça del Pi i repasso les meves notes. En total, he entrat a 49 bars. M’agrada la xifra. En 37 casos m’han contestat en castellà i en 12 en català. Dades en percentatge: 75,5% castellà, 24,5% català. O, per dir-ho en la terminologia de Josep Pla, 75,5% de “Buenos días” i 24,5% de “Bon dia”. L’escriptor empordanès va fer la seva definició del que eren els països de parla catalana fa més de 50 anys, i suposo que en aquell moment devia ser aproximadament certa.

Ara fa 10 anys, en un article memorable, Quim Monzó ja va avisar que l’ús social de la llengua anava de baixa i va reprendre la definició de Pla per concloure que Catalunya, més que un país, era un gruyère. Jo, al setembre del 2008, he constatat que els forats del gruyère que deia Monzó no paren de fer-se més i més grossos. Potser, al final, haurem de canviar el nom del nostre país. En lloc de dir-ne Països Catalans, els haurem de rebatejar com a Països Gruyères.