cultura

Crítica

teatre

Procés de canonització

Pretendre que la vida de Michael Jackson tingui tant d'interès com per fer de l'anècdota categoria és, potser, pretendre massa. Això és el que pretenen Marta Gil, autora de la idea –seria més correcte dir del somni– i Albert Tola, responsable de la dramatúrgia d'Èdip rei del pop. Jackson deu tenir molts seguidors al món, fins i tot de fanàtics i, anant més enllà, alguns febles mentals que pateixen una patologia seriosa, només així s'explica que siguin capaços de dirigir amenaces serioses a algú perquè no els agrada el que es diu del seu ídol. Però la gran majoria dels que tenen un interès profund, reverencial, per la figura del rei del pop, es circumscriuen a una generació concreta. A la resta molt possiblement li importa un rave algú que consideren un freak, una raresa social amb diners, de manera que, tal com està presentat el personatge, és impossible de sentir-hi empatia, d'identificar-s'hi. Èdip rei del pop, a través d'una mostra de psicoanàlisi, cal dir que força matussera, recorre sense cap mena de rubor les etapes del que aparentment és una mena de procés de canonització d'un personatge la vida del qual no té cap mena d'interès, més enllà de constatar que és possiblement el cantant més popular del planeta. Gil i Tola intenten donar a Michael Jackson una dimensió universal que, al meu parer, no té en absolut, i si hi és, no l'han sabuda trobar. Les estacions del procés s'anaven complint de manera implacable durant el muntatge: primer, servent de Déu; després, venerable, beat i, finalment, sant. D'entrada, però, cal consultar l'oracle: “Occiràs el teu pare i fornicaràs amb la teva mare”, heus aquí la quota Sòfocles, a la qual s'hi afegeix més tard la quota Shakespeare (Hamlet) quan es remarquen les tendències edípiques del personatge en una escena delirant. El pare, explotador, maltractador i promiscu, mor simbòlicament quan el fill petit compra la casa i el fa fora, quan es treu de sobre el jou repressiu de l'autoritarisme i els abusos de Joseph Jackson. L'obra desmunta absolutament el mite de la mare –això sí que, als fans de Jackson, els ha de tocar profundament la moral–, que el cantant idolatrava. Kathy Jackson és representada com una dona banyabaixa, manipuladora, que fa el que vol del fill, aprofitant l'ascendent que té sobre ell. A hores d'ara n'hi ha hagut prou per comprovar un alarmant desnivell pel que fa a les interpretacions, i només Nao Albet i Jaume Ulled se situen en una certa correcció, malgrat sucumbir finalment al desgavell general. Gil i Tola s'esforcen a presentar una relació sense màcula, justificant-lo, entre Jackson i els nens, que ratlla el ridícul: només són companys de joc, i el cantant desitja la seva companyia, dorm amb ells, perquè a ell li van robar la infància. La família, inclosos els germans, són descrits amb un símil molt esclaridor: rates que es mengen les unes a les altres.

Una vegada explicada la metàfora, se'n mostra l'aplicació pràctica, amb les baralles entre els germans. Resulta molest que se subestimi la intel·ligència del públic i, en aquest muntatge, aquesta contingència s'hi repeteix en alguna altra ocasió. També repeteixen Gil i Tola, posant-la en boca d'un dels personatges, la hipòtesi que van formular, molt convençuts, sense proves, només indicis, durant la presentació de l'espectacle: Sony va assassinar Jacko. Això és tot, no hi ha més. Que passin els Tortell Poltrona, Maragall i Ollé a fer-nos oblidar el tràngol!

Èdip rei del pop
Idea i direcció: Marta Gil Polo.
Dramatúrgia: Albert Tola.
Intèrprets: Mercè Solé, Jaume Ulled, Joan Carles Suau, Nao Albet i Pau Quero.
Lloc i dia: sala La Planeta, 8 d'octubre del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.