Filmar l'angoixa

El cinema de Montxo Armendáriz sempre ha estat fet de retrats juvenils més o menys problemàtics, més o menys turmentats. En aquest sentit, potser No tengas miedo és la seva pel·lícula més explícita, i també la més voluntariosa i amb què s'ha esforçat més després de Tasio, el seu debut al llargmetratge. La història d'aquesta noia que pateix abusos sexuals per part del seu pare a la infància i l'adolescència, i que mai no sembla sortir-se'n, podria haver estat el típic film denúncia entorn un tema social d'actualitat, fins i tot de caire morbós i escatològic. Feliçment, Armendáriz deixa de banda tot això mitjançant una posada en escena rigorosa i selectiva que aprofita el punt de vista de la noia per desplegar un relat fragmentari, amb el·lipsis intel·ligents i inquietants, i que vol ser un apropament al tema més físic que intel·lectual.

És una llàstima que No tengas miedo cedeixi de vegades a la temptació de les explicacions verbals, d'algunes escenes redundants respecte al que ja se'ns ha suggerit i, sobretot, de les recreacions pseudodocumentals d'unes sessions de teràpia que porten el relat cap al seu costat cinematogràficament menys interessant i més discursiu. És com si Armendáriz no gosés anar fins al final de les seves propostes i necessités proporcionar al públic alguna cosa a la qual agafar-se: una llàstima, insisteixo, perquè el retrat de la protagonista és ajustat i de vegades descarnat, d'una nuesa esfereïdora. En els seus millors moments, No tengas miedo no és una pel·lícula sobre els abusos sinó sobre una noia espantada i desemparada perseguida per una càmera implacable. I aquesta manera de filmar, de concebre el pla com una presó, fa del film una experiència per moments angoixant, plena d'intensitat i veritat.