Una exhibició

La Sonata en si menor de Liszt és una obra idònia per a les carac­terísti­ques d'Arcadi Volo­dos. La música neix i mor en les pro­fun­di­tats abis­sals del piano emmar­cant un pro­teic micro­cos­mos d'atmos­fe­res i pai­sat­ges, de l'exal­tació èpica a l'excel­si­tud beatífica, de les tur­bulències infer­nals a la cris­ta­llina puresa ange­li­cal. Volo­dos va excel·lir en tots els aspec­tes: la gamma dinàmica deixa estu­pe­facte –ja siguin els greus més eixor­da­dors o els aguts més ingràvids– i la tècnica des­a­fia tota des­cripció. Però, per sobre de tot, l'intèrpret va carac­te­rit­zar cada pas­satge amb els colors més adi­ents sense per­dre mai de vista el fil que uni­fica la diver­si­tat d'epi­so­dis. Amb Volo­dos, la sonata no va ser un mer cas­tell de focs pianístics, sinó una con­cen­tració ultra­densa de pro­fun­di­tat musi­cal.

La gran­di­o­si­tat lisz­ti­ana va tenir el seu fas­ci­nant com­ple­ment en el Schu­bert de la pri­mera part, com en la infreqüent i frag­mentària Sonata D625 (el pia­nista hi va incloure l'Ada­gio D505 com a temps lent, una solució plau­si­ble), amb les seves inqui­e­tants pre­mo­ni­ci­ons dramàtiques ama­ra­des d'un ine­fa­ble sen­tit melòdic. Volo­dos va des­til·lar la màxima exqui­si­desa poètica en tres dels Moments musi­cals D780, en espe­cial en un número 2 d'ado­lo­rida dolçor. L'exhi­bició de totes les il·limi­ta­des pos­si­bi­li­tats musi­cals de Volo­dos va con­ti­nuar amb un reguit­zell de vuit pro­pi­nes. L'acu­mu­lació exa­ge­rada d'ele­ments per­tor­ba­dors de l'escolta –imbècils amb mòbil, cel·lofa­nes sense mise­ricòrdia, un audiòfon aco­blat i les intru­si­ons fut­bolísti­ques de l'exte­rior– no van impe­dir que l'experiència fos ino­bli­da­ble.