Terrícola

A hores d'ara, a Miquel Gil se li planteja una disjuntiva: no sap si cantar per la de l'u o tocar el dos. Així ho proclama a Per marcianes, la peça que dóna títol al seu nou repertori, que obre actualment els seus concerts i que sintetitza les dues pulsions que fan créixer el seu cant: l'estima per la tradició i la voluntat de transgressió.

Divendres, el cantaor de Catarroja va actuar al CAT amb la sensació que el nou material enllaça especialment amb les perles d'Orgànic, el disc amb què fa deu anys va marcar una fita en la música d'arrel als Països Catalans. D'Orgànic van sonar L'amor és Déu en barca, Cançó dels traginers, Primavera i Amaga l'arbre, i combinant-se amb aquestes i algunes altres, les noves composicions fabricades amb la mateixa fórmula magistral: deconstrucció de ritmes valencians i mediterranis (el fandango, el bolero, el gnawa), lletres que parlen del present rabiós (com ara la lluita del Cabanyal) o pouen en la poesia contemporània (amb l'obligat Enric Casasses i amb La cançó de la rosa de paper d'Estellés) i una tímbrica lluminosa de dolçaina i doble corda que remet a horta, barraca i marjal. Acompanyat del seu fill Gusmà Gil (baix), José Maria Hernández Reïllo (bateria), Eduard Navarro (vents) i Tóbal Rentero (astre del guitarró i de qualsevol instrument de corda que se li posi entre les mans), Miquel Gil canta ara Per marcianes, però continua sent ben terrícola.