Humà, massa humà

Hi ha pel·lícules que veus a venir. Som a Jeru­sa­lem, la tre­ba­lla­dora roma­nesa d'un forn mor en un atemp­tat suïcida i la premsa car­rega con­tra l'empresa. Un per­so­natge gris, amb una vida estúpida i banal (és a punt de sepa­rar-se de la dona, a més), es farà càrrec de l'assumpte. És el direc­tor de recur­sos humans, una deno­mi­nació que ve massa gran a la seva rutina labo­ral. Però anirà a Roma­nia, acom­pa­nyant el cos de la morta, i conei­xerà altres rea­li­tats, altres cul­tu­res, altres desgràcies. De la dar­rera pel·lícula d'Eran Rik­lis (El limo­nero, La esposa siria) sabem que no en podrem treure gaire més que una història cos­tu­mista que deriva cap a la comèdia negra, això sí, amb un alt grau de cons­ci­en­ci­ació social. I el cinema on queda en tota aquesta geo­gra­fia?

Doncs de geo­gra­fia estem par­lant, de l'Extrem Ori­ent a l'Europa de l'est, punts con­flic­tius des de fa ja molts anys. I la veri­tat és que, en aquest des­plaçament, Rik­lis té algu­nes coses a dir, sobre l'ombra d'una per­sona que ja no exis­teix i la seva incidència entre els super­vi­vents, la seva presència per­tor­ba­dora i cul­pa­bi­lit­za­dora. En canvi, la pel·lícula no té res a fer quan es tracta d'apro­fun­dir en el con­flicte, en la tensió que pro­vo­quen els fets, i lla­vors cau en un bon­rot­llisme que, dit sigui de pas, és un dels grans mals del cinema “d'art i assaig” dels dar­rers temps. Perquè, men­tre aquest tipus de cinema diu que tots som iguals i que les coses ens afec­ten de la mateixa manera, hi ha uns altres que s'apro­fi­ten de la qüestió: ja se sap, mal de molts… I lla­vors cal pre­gun­tar-se la funció ideològica de pel·lícules com aquesta, ja que la cine­ma­togràfica té molt poques coses a dir. Per a quan un cinema polític amb for­mes polítiques?