Max Estrella, indignat

Els amics, coneguts i provisionalment desconeguts que dissabte al vespre ens trobem fent cua a la Biblioteca de Catalunya per assistir a la representació de Luces de Bohemia ens declarem fans absoluts d'Oriol Broggi, el director, i d'aquest escenari tan ben trobat. Cosa que fa Broggi, cosa que anem a veure. La cua avança, entrem, i com que encara falta una estona perquè la funció comenci, prenem el vinet blanc i fresc que la companyia, La Perla 29, sempre té preparat al vestíbul. El vestíbul, o com s'hagi d'anomenar un espai que, com tot el conjunt, més aviat sembla una cavallerissa, i potser ho havia estat. Tot bevent, els amics i els a partir d'ara tots coneguts evoquem aquella Antígona de foc, la divertida i amarga Nadal a cals Cupielo, el netíssim i claríssim Hamlet, la dicció de La mort d'Ivan Ílitx... No sabem què ens passa amb Oriol Broggi, però sempre fa obres que en aquell moment ens ve de gust veure. Avui ens va de primera una Luces de Bohemia. Com a bons fans que som, i com tots els fans del món, trobem que l'objecte de la nostra admiració és tractat amb poca justícia per la crítica. A Broggi se li celebren els espectacles, no diem que no, però sempre com perdonant-li una mica la vida i amb una mena de displicència que no ens agrada gens.

La Luces de Bohemia que Broggi ens presenta és una Luces de Bohemia catalana. O, dit d'una altra manera, vista amb ulls catalans o perquè la vegin els ulls d'aquesta filiació, que som els espectadors. A veure si m'explico. El Centro Dramático Nacional, que té la seu a Madrid i que ha estudiat a fons l'esperpent que Ramón María del Valle-Inclán va fundar, quan munta i presenta Luces de Bohemia ho fa tal com s'espera d'una tan alta i oficial institució: ambientada a Madrid, a les buñolerías de Madrid, al Lavapiés de Madrid, als ministeris de Madrid, tot convenientment i esperpènticament passat pels miralls còncaus o convexos del Callejón del Gato. Aquí Madrid ens queda lluny i de la mateixa manera que a Merimée li va sortir una Carmen situada en una Sevilla vista tal com els parisencs de l'època s'imaginaven Sevilla, a Broggi li surt un Madrid que expressament no és ben bé Madrid i un esperpent que té elements de gènere d'opereta, de sarsuela i de quadre dels germans Quintero. Una Luces de Bohemia distanciada pels tòpics que els catalans acumulem sobre Madrid. Els diferents accents dels actors –andalús, cheli, gallec, sud-americà o català– enriqueixen l'efecte, a la vegada que els anacronismes del vestuari i els objectes, que fan pensar en el restaurant Semproniana de l'Ada Parellada, on els plats no lliguen amb els vasos ni res lliga amb res, situen l'acció en un ordre intemporal. I quan diem intemporal diem passat i diem present. Perquè resulta, senyores i senyors, que aquesta Luces de Bohemia, tot i haver estat planificada per Broggi abans de les acampades a la plaça Catalunya, connecta amb el malestar dels indignats. Max Estrella i el parnàs modernista són uns autèntics indignats que han plantat tenda a la cavallerissa de l'antic Hospital de Barcelona, avui Biblioteca de Catalunya, per increpar el poder i denunciar les corrupteles i la misèria moral i material de molts. Ja dèiem que Broggi té el do de l'oportunitat. El Hamlet indecís de l'any anterior ha passat a l'acció.

Aquell mateix dissabte, els indignats de la plaça Catalunya iniciaven una marxa que ha de culminar a Madrid. Què hi van a fer a Madrid? Que se'ls ha perdut, a Madrid, al Madrid del Centro Dramático Nacional i el Callejón del Gato, tenint aquesta Luces de Bohemia catalana servida per una companyia i un elenc d'actors que ens donen sempre tantes alegries?