El germà petit

La infor­mació prèvia de l'últim con­cert de la tem­po­rada del Cor Vivaldi no era gaire pre­cisa. El web de L'Audi­tori no espe­ci­fi­cava les obres del pro­grama i, a l'hora de la veri­tat, l'anun­ci­ada Acadèmia 1750 no va actuar, com va expli­car Òscar Boada en el pròleg de la sessió, per cau­ses econòmiques, eufe­misme que vol dir que el con­junt subs­ti­tut, l'Orques­tra de Cam­bra Ter­rassa 48, és més barat.

Dei­xant de banda petits moments d'afi­nació inse­gura, la for­mació de Quim Térmens va ofe­rir l'ade­quat suport sonor a les veus del Vivaldi.

El reper­tori del clas­si­cisme ha que­dat tan mono­po­lit­zat per dos gegants com són Haydn i Mozart que la plètora de com­po­si­tors de l'època mal­den per fer-se un forat en els pro­gra­mes. Mic­hael Haydn té l'han­di­cap afe­git de ser el germà petit del pri­mer i d'haver exer­cit bona part de la seva car­rera en un Salz­burg que ara només té els ulls posats en el segon.

La seva música, tan­ma­teix, és el fruit d'un talent no pas més petit, com evi­den­cien les dues deli­ci­o­ses mis­ses selec­ci­o­na­des per Boada, dedi­ca­des als sants Lluís i Leo­pold, pre­ce­di­des de manera apro­pi­ada per sen­gles sona­tes da chi­esa de Mozart.

El Cor Vivaldi con­ti­nua com­bi­nant veus infan­tils i juve­nils, majo­ritària­ment feme­ni­nes (només un noi entre 28 can­tai­res). L'acústica de la sala, ali­ada a l'emissió franca i fàcil de les veus, expli­ca­ria la pun­tual tendència a la satu­ració sonora, i la lec­tura de Boada pecava de certa uni­vo­ci­tat del dis­curs, però la dis­ci­plina de grup és tan remar­ca­ble com la capa­ci­tat de diver­ses inte­grants del cor per assu­mir peti­tes parts de solista. Un bon final de curs.