Destí fangós

El destí que ens encalça, ens limita, ens guia, ens condiciona, ens sotmet, és com una gran taca de fang que ho envaeix tot i mai no ens podem treure de sobre. Un fang que també envolta Èdip, condemnat, només pel fet de néixer quan no tocava, a ser l'assassí del seu pare i l'espòs de la seva mare. La imatge del fang, inspirada en el vessament de llot tòxic que l'any passat es va produir a Hongria, és un dels eixos de la nova producció de La Fura dels Baus, branca Àlex Ollé, un muntatge d'Oedipe que estrenava La Monnaie de Brussel·les dos anys després del sensacional Le Grand Macabre de Ligeti que aviat arribarà al Liceu.

Si l'impacte de l'òpera d'Enescu va ser un xic menor, la responsabilitat no rau en l'equip liderat per Ollé i Valentina Carrasco, amb els decorats d'Alfons Flores, el vestuari de Lluc Castells i les llums de Peter van Praet. De fet, l'inici i el final constituïen dues de les imatges més captivadores entre les vistes a un escenari operístic als últims mesos. El teló mostrava un gran fris a quatre nivells, com una portalada barroca, que en pujar, deixava veure justament aquest fris poblat de figures humanes, solistes i cor convertits en estàtues que prenen vida per saludar el naixement d'aquest Èdip marcat a sang pel destí. Quan el fill i marit de Jocasta, al final del seu penós recorregut vital, es reconcilia amb si mateix, per fi es pot netejar el fang i dirigir-se cap a una purificadora llum blanca, mentre les portes del decorat es tanquen deixant a les graderies i a terra un munt d'estàtues d'argila, immòbils, esperant que la història torni a començar.

Ollé il·lustra amb gran eficàcia el llibret d'Edmond Fleg, amb alguna irònica picada d'ullet –Èdip explicant els seus traumes en un divan freudià– i una escena abracadabrant, la de l'esfinx, terrible i amenaçadora sobre un avió de guerra nazi. Una gran part de l'impacte es devia a Marie-Nicole Lemieux, la presència vocal i histriònica més potent del repartiment. De fet, si en alguns moments l'espectacle podia decaure una mica, part de la responsabilitat raïa en les pròpies característiques de l'obra, a vegades més estàtica que dramàtica, i, en especial, en un cast irregular amb un problema al bell mig.

La intel·ligència musical i la cura en el fraseig estaven fora de dubte, però Dietrich Henschel no tenia els recursos vocals adequats per afrontar un paper extenuant com el d'Èdip, amb un greu insuficient i projecció limitada, la qual cosa, en una obra on la resta de personatges són satèl·lits al seu voltant, és un handicap notable: qui li va aconsellar el rol no li va fer cap favor.

El britànic Leo Hussain era, com al Ligeti, el director musical i la seva lectura va arrelar amb fermesa al segle XX una partitura on conflueixen múltiples influències per crear una música inclassificable: per molt que es pugui citar Strauss, Wagner, Debussy o Janacek, Oedipe no s'assembla a cap. Si el cor de La Monnaie va assumir amb coratge una part de gran complexitat, l'orquestra es va quedar ben per sota del refinament de l'escriptura d'Enescu.

Aquest nou èxit de La Fura s'anuncia com a coproducció amb el Colón de Buenos Aires, l'Òpera de París i el Liceu de Barcelona, aquest darrer sempre que les retallades no ho impedeixin. Si les estretors pressupostàries obliguen a renunciar a propostes de qualitat contrastada, encara que siguin de risc, és que qui ho decideix té més estretors neuronals de les desitjables.