L'apocalipsi interior

Dins del programa J.G. Ballard: Profile, emès per BBC Four el 6 d'octubre de 2003, l'autor de novel·les com ara El món submergit, La sequera i El món de cristall explicava per què els seus personatges trobaven el seu veritable sentit arran de la imminència de l'apocalipsi: “A fi de remitologitzar-se a si mateixos, de recarregar les bateries de la imaginació i descobrir alguna cosa latent, alguna veritat oculta sobre ells mateixos, tots els meus personatges principals es comporten d'una manera paradoxal i abracen el cataclisme, perquè estan buscant una veritat psicològica sobre la seva identitat. Són històries de plenitud psicològica. Els personatges s'adonen que l'anomenat món real ja no és convincent.” Dit d'una altra manera, Ballard va marcar un punt i a part en el tractament de la ciència-ficció apocalíptica presentant un nou model d'(anti?)heroi: aparentment passiu com una de les figures que poblaven l'enigmàtic balneari d'El año pasado en Marienbad (1961), d'Alain Resnais, lànguid, congelat, sofisticat i malenconiós com un personatge de pel·lícula d'Antonioni o de fotografia de Helmut Newton. En definitiva, un individu que, veient la destrucció o la fi del món, no lluitava per restablir l'ordre capgirat, ni tan sols lluitava per sobreviure, sinó que descobria l'impuls de la fusió amb la catàstrofe –i s'hi lliurava.

Melancolía, el nou treball de Lars von Trier, sembla mantenir amb un dels subgèneres més previsibles del cinema espectacle –la pel·lícula catastrofista– una relació semblant a la que les primeres novel·les de Ballard mantenien amb els seus precedents a la ficció apocalíptica. Justine, el personatge –de nom sadià– que interpreta Kirsten Dunst, podria ser, de fet, un personatge ballardià, si no fos, de fet, la quinta essència (i el refinament cataclísmic) del paradigmàtic personatge femení de Lars von Trier. No crec que Von Trier hagi llegit Ballard, però sembla que ha arribat a unes conclusions semblants, en un moment en què la idea de la fi de tot es torna a infiltrar en l'imaginari col·lectiu i aporta noves modulacions al subgènere.

Pel·lícules com ara Monstruoso (2008), de Matt Reeves; Monsters (2010), de Gareth Edwards, i l'encara no estrenada Extraterrestre (2011), de Nacho Vigalondo podrien ser tres rostres d'una mateixa tendència en la nova representació de l'apocalipsi: tres enfrontaments al model de Roland Emmerich que afavoreixen la vivència subjectiva de la catàstrofe i l'èpica sentimental, renunciant a l'acció coral i a la catarsi d'una redempció ecumènica. Melancolía, que podria ser la coda hipersensible de la magistral Anticristo (2009), introdueix una fascinant variable: Justine, depressiva, en lluita permanent contra l'univers social que l'envolta, ja no és un personatge de Ballard que troba en la destrucció el seu significat, sinó que és algú que contempla l'apocalipsi com la definitiva solució final (perdó pels ressons de l'expressió) per a una humanitat sancionada com a dolenta, perversa i malvada. Justine no veu la destrucció del món –i, per extensió, de Tot, de tota vida a l'Univers– com el seu millor destí, sinó com un definitiu (i, en el fons, pietós) acte de justícia que condemna tothom.

A Melancolía se subratlla que el planeta que impactarà sobre la Terra sembla amable, lluny de l'amenaça agressiva que solen representar altres ficcions de gènere: Melancolía aplica a la humanitat una mena d'eutanàsia global i ho fa amb dolçor, imantant esperits malenconiosos, els més ben preparats quan arribi el moment. Desprès d'Anticristo, a Melancolía se li pot retreure ser una pel·lícula massa maca, massa estètica: però el seu missatge continua sent brutal.