cultura

ara. hi

que. penso

L'acció directa

Molts nens recorden
el dia que els va visitar a l'escola Emili Teixidor o Joaquim Carbó

M


De petit, a les acadèmies de barri en què vaig estu­diar, no ens visi­tava cap autor per par­lar-nos de la seva obra. Les poques vega­des que vam par­ti­ci­par en alguna acti­vi­tat que tren­cava la rutina de les clas­ses hi anàvem nosal­tres. El fet de sor­tir de l'escola ja era esti­mu­lant. Recordo que un matí ens van dur a la parròquia de Sant Medir, a Sants, per veure una pel·lícula, una versió russa –sub­ti­tu­lada– del Rei Lear, llarguíssima i en un gèlid blanc i negre. El xivarri era con­si­de­ra­ble, però després d'uns minuts d'esqui­var temp­ta­ci­ons fes­ti­ves em vaig asseure sol i em vaig dei­xar hip­no­tit­zar pel film.

Era la llo­ada Korol Lir (1969), diri­gida per Gri­gori Kózint­sev i Iosif Sha­piro, amb el text de Shakes­pe­are traduït pel poeta Boris Pas­ter­nak i amb música de Xos­takòvitx. I durava 139 minuts, sí. Gràcies Goo­gle.

El cas és que encara retinc algu­nes sen­sa­ci­ons d'una experiència anecdòtica de fa 37 o 38 anys com molts nens deuen recor­dar el dia que els van visi­tar a l'escola Emili Tei­xi­dor, Joa­quim Carbó i noms menys cone­guts però que són espe­ci­a­lis­tes a l'hora de visi­tar esco­les i pro­moure la lite­ra­tura, com Rodolfo del Hoyo. D'això jo en diria acció directa, perquè quan s'esti­mu­len deter­mi­nats con­tac­tes neu­ro­nals un per­cen­tatge ele­vat de per­so­nes reac­ci­ona com s'espera. Entre els adults, mem­bres de clubs de lec­tura de bibli­o­te­ques, de casals o fins i tot d'edi­to­ri­als, com Mete­ora, hi ajuda que l'autor sigui cone­gut. Amb els nens n'hi ha prou de saber-ne cap­tar l'atenció, cosa que tam­poc és fàcil. I demana dedi­cació i una bona orga­nit­zació. Són iti­ne­ra­ris que solen mun­tar les matei­xes edi­to­ri­als, de vega­des amb ajut de l'Ins­ti­tut de les Lle­tres Cata­la­nes, “a través del pro­grama d'autors a les aules”, m'explica Àngel Bur­gas, gran prac­ti­cant de l'acció directa.

Bur­gas acaba de publi­car L'edat del des­per­tar (La Galera), ter­cer títol pro­ta­go­nit­zat pels nens que for­men El Club de la Cis­te­lla. Al llarg d'aquest any ha anat o anirà a esco­les de Bar­ce­lona, Mal­grat de Mar, Cer­da­nyola del Vallès, Fal­set, Ter­rassa, Sant Vicenç de Mon­talt, Cor­nellà, Saba­dell, Roque­tes, Tor­tosa, Salou, Sant Andreu de Lla­va­ne­res, Roses, Girona, Roda de Berà, Vila­franca del Penedès i Sol­sona. I això de moment, perquè se n'hi poden afe­gir més. Em diu que hi ha pobla­ci­ons on repe­teix i cen­tres als quals va cada any.

Quants adults conei­xen Àngel Bur­gas, figue­renc del 1965 amb més de vint títols publi­cats (qua­tre d'adults)? En canvi, segur que cen­te­nars de nens el recor­den, amb nom i cognoms o, a les males, com aquell noi simpàtic que els va fer pas­sar una bona estona par­lant-nos de lli­bres. Ara els nens reben més estímuls cul­tu­rals i d'oci que fa 35 o 40 anys, però si jo recordo Korol Lir segur que molts nens tenen pre­sents les visi­tes d'autors i fins i tot alguns lle­gei­xen més per aquest motiu. Tot gràcies a l'acció directa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.