L'home que llegeix Tabucchi

L'home que llegeix Tabucchi sota la morera d'un mas, un dia d'estiu, pres d'una al·lucinació potser, de sobte és a Lisboa. Hi és present, en aquest viatge, el sentit tràgic de la circumstància històrica, és clar, com hi són presents les cançons de Carlos do Carmo, d'Amàlia o de la jove Carminho.

Aquest matí Lisboa és una ciutat plena de persones que han desaparegut de la seva vida: fantasmes literaris d'escriptors, arquitectes o músics morts les vides dels quals ell ha glosat en textos lluminosos que, per un instant, els han tornat a la memòria dels vius. “Nas pedras da minha rua, / Hoje vi nelas a sombra / Que me parecia ser tua”, ha escrit Roberta Miranda en un fado que sona a l'antic camió convertit en botiga de discos de Rua do Carmo. Es tracta d'això, diu Monteiro Rossi, de no evitar mai les ombres, és en elles on habita el record, més que no pas en les certituds de la llum meridional.

Fatigat per la calorada, l'home que llegeix Tabucchi és a Rua Augusta. El calceteiro que arregla parsimoniosament la vorera li diu que es tregui l'americana si té calor, que no és el primer que ho fa, aquí. “Com ho sap això?”, li pregunta. “És fàcil. Passat l'arc giri a l'esquerra, entri a Martinho da Arcada i pregunti-ho. Ho saben molt bé, ells.” L'home es treu la jaqueta, seu a la terrassa i demana una llimonada amb molt de sucre. Hi ha gavines a l'horitzó del riu, els cacilheiros salpen lents d'Almada. La vida no és més que un dia normal, com la brisa que, per fi, puja del Tejo a darrera hora de la tarda. L'únic que no es pot perdre aquí és l'assossec.

L'afany amb què l'home que llegeix Tabucchi busca per largos i ruas lisboetes el record de tots aquells que un dia va amortallar literàriament és un somni blanc, un anhel encès amb Afirma Pereira, sostingut amb Rèquiem (Edicions 62) i clarament definit amb Pessoana mínima (Imprensa Nacional). La mort és un viatge erràtic per carrers calorosos i buits. És un dia per les tavernes del Chiado i els cafès d'A Baixa pensant en el poema que mai no s'escriurà, perquè ja l'escriu cada tarda la brisa que puja del riu i que tenyeix la ciutat d'aquesta tan necessària tranquil·litat. És ara que, per fi, ja ha conegut el destí final de tots aquells sobre els quals ha escrit. És ara que pot anar a buscar l'Antonio per anar a Largo das Portas do Sol a prendre una ginjinha. La circumstància és tràgica, sí, però la vida continua descabdellant-se calma per Figueira.