“Hem perdut el somni i el treball, i cal retrobar-los”

Sí, no fa rejovenir. Al mateix temps també és un orgull. A Espanya ja em van fer una retrospectiva de vuit pel·lícules el 1999 a Valladolid, i Esteve Riambau, que ara és el director de la Filmoteca de Catalunya, m'havia dedicat llavors un llibre que va publicar la Seminci. Ara, el 2012, vinc amb disset pel·lícules. Espero tornar d'aquí a deu anys amb 27!

És un principi. Jo crec que tot comença per la indignació, i la indignació s'ha de transformar després en insurrecció. A França hi ha Melanchon, el candidat de l'autèntica esquerra, que parla d'una insurrecció ciutadana. M'alegra molt que el moviment dels “indignats” passés a Espanya, perquè realment és el principi d'alguna cosa. Després cal una revolució intel·lectual, cal tornar a pensar un nou món. No dic que sigui fàcil, però cal tenir paciència. Els joves que s'han manifestat a tot el món en contra dels poders financers no volen viure com la generació precedent, no volen participar del món egoista de què parlava abans, i no se'ls podrà enganyar. No estan esquena contra esquena, estat costat per costat. És un principi molt interessant. La història sempre es produeix per fissures, i això és una primera fissura, un moviment tel·lúric. Cal ser una mica vulcanòleg per saber per on explotarà.

Sí, al món sencer. Estem en una època de regressió social. Hem perdut el somni i el treball, les dues coses que tenia el món obrer quan era jove. I cal tornar a trobar-los.

Hi estic d'acord, però s'ha d'insistir que la pel·lícula és una immensa història d'amor. Em sembla molt bella la idea que els dos facin el mateix sense explicar-s'ho l'un a l'altre. Això és al poema de Victor Hugo. I també a L'ànima bona de Brecht: com ser bo en un món malvat, com ser just en un món injust. La pel·lícula té una dimensió moral molt forta, i per mi, aquest gest individual i moral, en esdevenir exemplar, pot fer que l'altra gent el segueixi. Aquí de la moral passem a la política.