El senyor dels marges

La vida a les muntanyes del Rif ha estat sempre dura. Però als anys quaranta, amb el territori sotmès a la brutalitat de l'exèrcit espanyol, la misèria de la terra eixorca, les malalties i l'analfabetisme, la vida era una transició constant de crueltats que incloïen presons, fam, violència i odi. Així va ser l'existència del jove Mohamed Xukri i, malgrat tot, mai no es va apartar de la seva gent: els dèbils, els sotmesos a tota mena d'injustícies, els perdedors.

L'havia descobert Paul Bowles, i alguns havíem llegit ja El pa de cada dia (Bromera), primera obra de la seva trilogia narrativa, profundament dura, descarnada i carregada de passatges autobiogràfics, quan el vam conèixer personalment una tarda a la llibreria Laie. Ens va sorprendre la seva afabilitat i modèstia, i vam entendre aviat que, només amb una extraordinària sensibilitat, es podien relatar escenes tan brutals d'una manera tan senzilla i eficaç. La història verídica d'un fill que fa una fel·lació al seu pare perquè així no es torni a casar i ell pugui heretar tots els béns a Amor i malediccions (Bromera), llibre que tanca la trilogia, n'és un exemple. El preu que els integristes islàmics havien posat al seu coll és l'altra cara de la convulsa realitat del Magrib.

Però a Mohamed Xukri el va matar la vida. L'alcohol, la grifa i el patiment van poder més que la seva literatura. No va deixar ni esposa, ni fills ni altre llegat que la prosa més impressionant de la literatura africana moderna. Llegir els tres volums (El temps dels errors, també a Bromera, és el segon) de la seva curta però brillant obra és una manera vàlida d'entendre els conflictes al Sàhara i al Sahel: són el producte de tanta injustícia. “Totes les persones tenen una dignitat que ha de ser respectada, encara que no hagin tingut cap oportunitat a la vida”, afirmava Xukri. Quantes vegades Espanya, França i la resta de potències colonials no han menystingut aquesta simple màxima? Per què ens sorprenem ara hipòcritament amb el que està passant a l'Azawat si només és un resultat, tardà i focalitzat, de la secular arrogància occidental?

Des de la seva infantesa de murri fins que es converteix en escriptor, l'obra de Mohamed Xukri ens posa a tots en evidència; sense declaracions ideològiques, sense retòrica política, sense fatus protagonismes mediàtics; des del marge. Allà ell era un senyor.