art
istades
Gaudí, romàntic i germànic
T
ots els grans creadors tenen l'extraordinària capacitat de viatjar del que és particular al que és universal, i a l'inrevés, amb una facilitat increïble. De la mateixa manera que els peus de Fred Astaire es mouen sense que en notem l'esforç i les hores d'assaig, o que Jordi Savall mou l'arc de la viola de gamba com si fos la cosa més senzilla del món, l'arquitectura d'Antoni Gaudí se'ns presenta als nostres ulls com si una mà màgica l'hagués modelat en dos segons. Gaudí idea un sistema senzillíssim i natural d'aire condicionat a la Casa Batlló, gairebé invisible, amb petites obertures al carrer que situades estratègicament fan circular aire fresc per tot l'edifici. Ni ens n'adonem. Els panys de les portes dels seus edificis s'adapten a les nostres mans perfectament. Gaudí, ecològic i ergonòmic, avant-la-lettre. Allò petit és tan important com allò gran, quan les torres que dissenya s'enlairen cap al cel en una pregària infinita, quan les ondulacions de la façana emulen grandioses formacions rocoses de la natura.
L'obra de Gaudí recorda sovint l'obra de Bach. El músic alemany, malgrat el seu gran èxit, va ser sempre un home humil i senzill. “L'únic propòsit de la música hauria de ser la glòria de Déu i la recreació de l'esperit humà”, deia el compositor. Estic convençuda que Gaudí i Bach, si haguessin pogut coincidir en el temps, s'haurien entès d'allò més bé. Els uneix la profunditat intel·lectual, la bellesa estètica i l'espiritualitat.
Quant més excavem en l'obra gaudiniana, més ens meravella. Gaudí no s'acaba mai. Una de les exposicions més estimulants de l'Any Gaudí, el 2002, Univers Gaudí, que es va poder veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), comissariada per Juan José Lahuerta, ens va demostrar les nombroses arrels de l'obra gaudiniana. Gaudí es relaciona, entre d'altres, amb els dibuixos de Venècia de Ruskin, els prerafaelites anglesos, amb l'arquitecte Viollet-le Duc, amb Wagner o amb l'obra de Marià Fortuny fill. Només per posar alguns exemples.
Un nou estudi sobre l'arquitecte dóna ara una nova volta a l'obra gaudiniana. El filòsof Carles Rius Santacana acaba de publicar Gaudí i la quinta potència, editat per la Universitat de Barcelona, on l'autor desenvolupa una curiosa teoria que relaciona Gaudí amb el romanticisme tardà alemany, en concret amb les teories del filòsof Friedrich Schelling, i amb el pintor Desiderius Lenz, membre de l'escola d'art de Beuron i autor de la decoració de diverses esglésies i monestirs benedictins arreu d'Europa, que va morir dos anys després que l'arquitecte.
El més curiós del llibre de Rius és que la seva tesi se sustenta a partir de l'observació amb tot luxe de detalls d'una de les obres de Gaudí menys conegudes pel públic, la Casa Bellesguard, que avui en dia és una residència particular. Malgrat ser una de les obres que mai apareixen a les guies turístiques, la Bellesguard aplega gairebé tots els elements de la filosofia i simbolisme gaudinians. La casa, que té molt de castell, imposa d'una manera molt especial, malgrat que avui en dia quedi mig oculta per la seva proximitat a la Ronda de Dalt de Barcelona. L'elegant creu de quatre braços és l'element més vistós d'aquest edifici.
La casa va ser encarregada a Gaudí el 1900 per Maria Sagués, en uns terrenys que tenen una forta càrrega simbòlica catalanista. En els terrenys on es va bastir la casa es diu que hi havia les restes d'un antic palau del rei Martí l'Humà, l'últim rei de la dinastia catalana autòctona, mort el 1410. Des del castell, el rei podia gaudir d'una vista magnífica sobre Barcelona. Segons Joan Bassegoda, a Gaudí li van encarregar un habitatge, però ell va convertir l'obra “en un homenatge a la memòria del rei Martí l'Humà”. Una actitud que podríem definir típica del romanticisme i de la Renaixença.
Escriu Carles Rius que Gaudí es va prendre la Casa Bellesguard com un assaig viu del que havia de ser l'Església ideal, que havia proclamat Lenz en les seves obres i estudis teòrics. Lenz advocava en les seves obres per un cristianisme místic, que estèticament bevia tant de les arrels de l'art cristià occidental –amb un estil neogòtic força característic– com de l'art egipci i oriental. A tots els detalls de la Casa Bellesguard, segons demostra el llibre de Rius, hi ha l'empremta d'aquesta escola artística de l'est europeu. Les comparacions formals entre les pintures de Lenz i les formes de l'arquitectura de la Bellesguard confirmen aquest curiós lligam de Gaudí amb la cultura germànica.
