uadern de cinema
Charlie Brooker revisa una sèrie de referents cinematogràfics i deixa en evidència les darreres distopies del setè art
Miralls obscurs
La sèrie de televisió ‘Black mirror' posa en evidència la debilitat de les ficcions del cinema recent
Una de les paradoxes d'aquest moment (de fragmentacions, canvis i salts més quàntics que raonablement evolutius) és el fet que el cinema hagi perdut la seva centralitat com a mitologia aglutinadora universal en favor de la televisió... que, de fet, cada cop sembla menys aglutinadora i universal, però segueix creant mitologies i icones hype que donen peu a efímers miratges de consens. Aquesta setmana, el canal TNT ha estrenat un d'aquest últims hypes, amb una puntualitat respectable, tot i que molts comentaris a les xarxes socials subratllin que Black mirror, la sèrie creada per Charlie Brooker, arriba a l'oferta catòdica d'aquí massa tard: quan tots els interessats a veure-la ja se l'han descarregat... diuen. No puc evitar certa reacció de iaio davant d'aquesta cultura de la pressa: no entenc per què córrer tant per veure la nova sèrie de Charlie Brooker quan la majoria encara no ens sabem de memòria els clàssics –Rod Serling, Brian Clemens, Dennis Potter, Leslie Stevens...
El cert és que Black mirror –tres capítols autoconclusius que ens tornen a la nostra addicció a les imatges– és de les poques novetats televisives no sols amb capacitat de sobreviure al seu propi hype, sinó de posar en evidència la debilitat de les ficcions distòpiques del cinema recent. El seu tercer episodi podria ser la revisió dickiana dels Secretos de un matrimonio (1973) d'Ingmar Bergman, una tragèdia conjugal on la possibilitat d'accés a una implacable memòria personal format post-Blu-ray acaba amb la mentida per esmolar (de manera mortal) la veritat.
15 milions de mèrits, segona entrega de Blak mirror, ha estat l'episodi més discutit: a mi em sembla una brillant posada al dia de Network, un mundo implacable (1976) de Sidney Lumet, on una societat dominada per una perversa joint venture entre la telerealitat i la Wii acaba deglutint la dissidència. El futur de què parla el capítol és, clarament, la hipèrbole del nostre present i, al mateix temps, la seva estratègia narrativa pot ser més confessional del que sembla: després de ser còmplice de Chris Morris en un programa tan explosiu com Brass eye, Charlie Brooker es va donar a conèixer internacionalment amb Dead set, una sèrie que barrejava Gran Hermano amb la mitologia zombi i que jugava a la crítica ferotge de la cultura de la fama. Dead set era, com Black mirror, una producció de Zeppotron, companyia creada pels brillants guionistes de Channel 4... que va adquirir Endemol, casa mare de... Gran Hermano!
