Jessica Lange

El 1976 només tenia nou anys però vaig que­dar boja­ment ena­mo­rat d'una actriu de la gran pan­ta­lla. Una dona rossa i sen­sual (lla­vors tenia vint-i-cinc anys) que, ves­tida de blanc, jeia en el pal­mell gegant de la mà negra de King Kong. M'agra­dava el seu nom d'estre­lla: Jes­sica Lange. L'apa­rició de Lange a la meva vida va anar en paral·lel al flaix que vaig tenir en veure una nena de la classe que duia les meves ini­ci­als i que s'assem­blava molt a l'actriu amb la seva bellesa exòtica i el seu som­riure blanc. Cinc anys després, jo ja tenia catorze anys i al des­per­tar de la pri­ma­vera li vaig posar les imat­ges de Lange empa­re­llant-se amb Nic­hol­son a la cuina d'El car­ter sem­pre truca dues vega­des, tot banyat amb la llum càlida del rovell d'ou. Les dar­re­res vega­des que he vist Lange a les revis­tes m'ha sem­blat que havia cai­gut en la temp­tació de la cirur­gia i aquell ros­tre que lla­vors fou tan bell és avui una màscara esti­rada que amaga la seva bio­gra­fia de sex-sym­bol.

Ara em retrobo amb l'ombra de la meva actriu a la mos­tra de les seves foto­gra­fies, Secu­en­cias de Mexico, a Casa América de Madrid, i recorro sol la gale­ria d'imat­ges en blanc i negre. Imat­ges de la vida quo­ti­di­ana cop­sa­des amb punts de vista ori­gi­nals, molts noc­turns. M'adono que dar­rere les imat­ges hi ha la soli­tud d'una dona que ha hagut de con­viure amb les cade­nes de la fama. Quan surto creuo la Cas­te­llana men­tre em pre­gunto: què se'n deu haver fet d'aque­lla nena de l'escola que era la viva imatge de Lange? Quan, de nit, arribo a casa, trobo la res­posta.