Com hem arribat fins aquí?

L'enuig amb les societats injustes no és una enrabiada momentània, sinó l'expressió de disconformitat amb un model que permet que es donin diners per salvar els bancs mentre hi ha gent que malviu al carrer, descriu Arcadi Oliveres a Diguem prou!, un recull dels arguments del president de Justícia i Pau, que es mostra en desacord amb el camí erràtic marcat per les regles imposades per les elits del poder.

Aquest assaig curt i de prosa intensa repassa en les dues primeres parts el marc social, mentre que en la tercera reflexiona sobre les veus de les places, l'explosió dels descontents, i com es vehiculen els anhels de canvi de la primavera àrab als indignats del 15-M.

Expert en relacions nord-sud, Oliveres és un must en l'anàlisi sobre la lluita contra les desigualtats. L'autor passa revista als abusos de les tisorades o a les armes de distracció massiva. Critica també que els polítics deixin la societat en mans del mercat i advoca per vies de sortida com ara la banca ètica o el consum responsable en un planeta amb prou recursos, però on hi ha gent que es mor de gana perquè, entre altres motius, s'afavoreix l'especulació financera i el frau fiscal.

El discurs d'Oliveres prioritza la lluita contra la crisi alimentària, 80.000 persones moren diàriament de gana al món; i promou el combat contra les desigualtats. Perquè, com és possible que a Catalunya el 24 per cent de la població visqui ja en el llindar de la pobresa, segons dades del 2011?

Diguem prou! tampoc s'està de denunciar els vincles i privilegis dels cercles de poder. Anoteu una altra dada: Espanya té una flota de 40.000 cotxes oficials, la mateixa xifra que els Estats Units, però en proporció a l'Estat espanyol n'hi ha sis vegades més.

L'assaig es tanca amb una crida a la desobediència civil: si les persones que votem fan el que volen i nosaltres no tenim cap mecanisme de control, per què els hem de votar? I proposa una fórmula de futur que té poc a veure amb el consum: decréixer. En serem capaços?