Assaig
Xavier Serrahima
(Re)descobrint la història
A Pudd'nhead Wilson and other tales, Mark Twain afirmava que “la veritable tinta amb què s'escriu la història és amb el simple fluid dels prejudicis”. Tanmateix, per més que, en general, la seva màxima sigui certa, alguns historiadors han estat capaços de situar-se per damunt d'aquesta iniquitat que converteix l'estudi de la història en una permanentment distorsionada manipulació.
Sens dubte, un dels primers que tenien clar que calia servir la història i no pas servir-se'n fou Jaume Vicens Vives. Ho podem constatar de nou amb l'encertada recuperació que ha dut a terme Quaderns Crema d'una obra que, havent “romàs [...] els darrers cinquanta anys, acumulant pols [...] a les [...] biblioteques”, abasta “el conjunt de la contemporaneïtat espanyola” i esdevé un “testimoni historiogràfic de primer ordre”.
Amb un caràcter sincer i coratjós
El llibre –que, tal com ens informa Marín Gelabert, el seu curador, fou “probablement pensat en català, escrit en castellà, traduït al francès [l'any 1954] i, del francès traduït [ara] al català” i que, pel seu caràcter sincer i coratjós, incompatible amb els ominosos veinte años de paz franquista, únicament es va poder publicar a l'estranger– no cerca tant la pregonesa –impossible per la seva brevetat i l'amplíssim període que ateny–, com oferir una acurada síntesi de la conflictiva història contemporània de l'Estat espanyol al llarg de gairebé un segle i mig. Tenint tothora present un tal objectiu, no tan sols esmenta els autors que estudiaren exhaustivament els diversos períodes tractats –la generosa bibliografia que adjunta al final de cada capítol mostra de manera diàfana que el seu esforç documental fou ingent–, sinó que, al mateix temps, en remarca les mancances –“aquesta obra [...] no dóna una idea, ni que sigui sumària dels grans ideals que van estar en joc durant aquests cinc anys”– i indica quins temes no han estat prou estudiats –“L'historiador de les idees polítiques espanyoles hi trobarà un profund camp de recerca.”
Tot i que és un llibre que, pel caràcter seriós i exigent que sempre caracteritzà el seu autor, ha envellit molt millor que la majoria de les obres històriques de mig segle enrere, cal remarcar que és en aquest punt on es fan més paleses les arrugues que el pas del temps deixa damunt les pàgines de la història: des que fou publicat, la major part de les llacunes que detectà han estat detalladament estudiades, entre d'altres, per alguns dels seus afortunats deixebles, com ara Josep Fontana, Joan Reglà, Jordi Nadal, Emili Giralt...
La qual cosa no treu mèrit al llibre de què parlem, ans al contrari, evidencia tant la perspicàcia com l'exquisit sentit d'anàlisi d'un dels nostres més preclars, i enyorats, historiadors: aquell que, junt amb d'altres il·lustres contemporanis –Ferran Soldevila i Antoni Rovira i Virgili...– no només convertiren la història en una disciplina acadèmica de primer grau sinó, i sobretot, retornaren a Catalunya la lluor d'una història que els autors espanyols s'havien obstinat a escamotejar-nos o falsejar-nos.