Contradiccions

Els nens salvatges vol ser una pel·lícula amb un discurs sobre l'adolescència potent i que arribi fins al final, que no s'aturi davant cap convencionalisme. Vol ser una pel·lícula dura i sense concessions. Vol mostrar com funciona l'ensenyament secundari, com funcionen les relacions pares-fills, com circulen tot un seguit d'afectes i desafectes que conformen la societat actual i estan donant forma a la que ens espera. És una pel·lícula coral, amb molts personatges, amb nois i noies, pares i mares, professors i professores. Els nens salvatges és una pel·lícula ambiciosa, i ho dic amb to admiratiu, perquè el cinema català i espanyol no en té gaire, d'ambició, darrerament sembla sempre d'esquena a la realitat. El film de Patricia Ferreira s'enfronta directament amb les coses, no té por de dir-les. Però hi ha alguna cosa que li impedeix fer-ho amb tota la força que seria desitjable, hi ha una mena de cartó pedra als diàlegs i a les situacions, fins i tot en la concepció dels personatges, que és molt pròpia del cinema català i espanyol i del qual Ferreira no s'ha pogut desprendre.

Els pares o són irresponsables o són comprensius. Els professors semblen dibuixats per establir tota una taxonomia del gremi: el desencantat, el deprimit, l'entusiasta. Fins i tot hi ha una psicòloga que vol canviar les coses. I els nanos fan festes, malparlen dels pares i els professors, se'n van de casa. Tot sembla programat perquè el discurs sigui tan dur com vol ser. Però és aquest mecanicisme que no el deixa sorgir amb tota la força i complexitat. Li manca espontaneïtat i li sobra convencionalisme. I amb convencionalisme no es fa un film anticonvencional. És una contradicció, i també una llàstima.