Les larves al Montseny

Gualba, la de mil veus no va suscitar cap ressò a la societat catalana de l'any 1915. El pretext hi va tenir molt a veure: un incest entre un pare i una filla. També, el lloc on van anar apareixent les 37 glosses que la conformen: La Veu de Catalunya, el diari vinculat a la Lliga Catalanista. Potser aquestes glosses haurien provocat un escàndol públic si no haguessin anat signades per Xènius, Eugeni d'Ors. Com que el temps ho acaba demolint tot, avui, que ens en podem distanciar, ens és molt més fàcil veure que Gualba és l'antítesi de La Ben Plantada, i que, si Teresa és el model de cultura i de civilitat, a Gualba, és la natura i les seves forces devastadores –les larves– el que hi domina. El pastor de Solitud, de Víctor Català, n'hauria dit les fotges. Però, potser, a D'Ors no li hauria agradat que algú hagués comparat l'enamorament d'Alfons i Tel·lina amb la fascinació de la Mila pel Pastor. Jo ara no recordo haver llegit mai que ho fes ningú, però que no ho recordi no vol dir res. En tot cas, hi ha elements que m'hi fan pensar: les fotges i les larves, la força de la naturalesa que a Solitud se centra en el Bram i a Gualba en les goges i l'aigua, la veu del Bram i “l'himne generós d'orgue magnífic” de les mil veus de Gualba, les llegendes que explica el Pastor i la història de la goja o dona d'aigua de Víctor Balaguer que trobem a les glosses X i XI, la contraposició entre dos mons: el Bram i l'ermita, a Solitud; i la naturalesa i la cultura, a Gualba, amb el benentès que el Sant Baldiri de l'ermita és tan proper al submón del Bram com alguns passatges d'El Rei Lear a les larves.

Romàntics i solitaris, Alfons i Tel·lina arriben a Gualba perquè ella, que té 18 anys, està malalta de tuberculosi. Alfons en té 45. És vidu. Tel·lina l'ajuda a traduir Shakespeare. Com que diferentment del que passa a Teresa, són rebutjats per la colònia d'estiuejants, pare i filla estan tan aïllats com la Mila i el Pastor.

Adrià Chavarría relaciona Gualba amb la Muntanya d'ametistes, de Guerau de Liost, però indica que és més difícil i més complexa. És evident. També diu que Gualba és l'Ocèanida –les altres tres són La Ben Plantada, i Sijé i Lídia de Cadaqués, que Ors va escriure en castellà, anys més tard– que s'acosta més a una novel·la. En alguns punts, però, és un xic esquemàtica. En altres, és molt rodona, i prou atractiva perquè no hagi passat el temps per a aquestes glosses. L'edició de Xavier Pla és una bona oportunitat per comprovar-ho. I la presentació i les notes del final, també de Pla, ens ajuden a situar-nos.