cultura

Quadern de Música

Els Tony són el reflex d'una cartellera amb algunes interpretacions majúscules i limitada originalitat en les propostes

Els premis de Broadway

La Bess encarnada per Audra McDonald és miraculosa tant vocalment com escènica

Aquesta matinada de diumenge a dilluns, Broadway ha entregat els seus màxims guardons, els Tony. A l'hora de tancar aquesta edició no sabem pas qui ha guanyat, la qual cosa no obsta de fer una breu panoràmica sobre alguns dels musicals en pugna, excepte l'espectacle més nominat, Once, que no he vist. Si aquest títol tenia onze candidatures, li seguien amb deu dues peces amb música del mateix compositor, Gershwin. Nice Work If You Can Get It és un hàbil refregit de cançons diverses –que, tanmateix, queda lluny de la brillantor d'un altre invent similar, Crazy for You–, amb una parella de prestigi que transmet poca química, Kelli O'Hara i Matthew Broderick. Serà perquè aquest actua amb el pilot automàtic que no estava nominat, al contrari que la seva companya, una de les veus més boniques avui a Broadway?

L'altre títol de Gershwin va arribar amb polèmica, perquè Stephen Sondheim va blasmar públicament els canvis perpetrats a Porgy and Bess. Una de les grans òperes americanes ha estat ajustada als cànons del teatre musical contemporani, i l'amplificació, la reduïda orquestració i alguns arranjaments són molt discutibles. Al seu favor hi ha el repartiment, encapçalat per un Porgy de gran poder vocal (Norm Lewis) i una Bess excepcional. La composició d'Audra McDonald, miraculosa tant vocalment com escènica, bé li pot haver merescut el seu cinquè Tony.

Broadway ha sucumbit a la lamentable moda de la standing ovation automàtica; tot i així, el clamor quasi histèric amb què és rebut Newsies supera tota mida. Aquest nou musical de Disney és un fenomen curiós: una nova adaptació de pel·lícula prevista per a un període curt de temps que s'ha allargat indefinidament a causa de l'èxit. Hi deu ajudar força veure en acrobàtiques coreografies un grup d'adolescents rebel·lant-se amb èxit contra els adults, fórmula perfecta per captar públic jove. Haurà guanyat Allan Menken amb aquest xou el seu primer Tony, ell que té piles d'Oscar per musicals animats de Disney? El fracàs estrepitós del seu Leap of Faith podia ser un impediment, però com a rivals només tenia un Frank Wildhorn que ja no és en cartell i, fet curiós, la música de dues obres de teatre, un senyal ben trist del mal moment del musical de nova creació.

Potser per aquest motiu la màxima satisfacció de l'última visita a la Great White Way va venir amb la vibrant versió semiconcertant de Gentlemen Prefer Blondes de Jule Styne presentada pel New York City Center Encores! Veure una orquestra espaterrant de 30 músics és un luxe que ja no es veu ni a Broadway.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.