El garrotín perd lo Marquès

Lo Marquès de Pota ja era un dels refe­rents del gar­rotín, però amb la seva mort, dis­sabte pas­sat, es con­ver­teix en un dels refe­rents que s'hau­ran d'estu­diar i revi­sar amb els anys per enten­dre i conèixer millor la música tra­di­ci­o­nal, la rumba cata­lana i la cul­tura gitana, sobre­tot de Lleida.

Joan Enric Rodés tenia 79 anys i feia mesos que estava apar­tat per malal­tia dels esce­na­ris i les juer­gues com diuen alguns gita­nos llei­da­tans. Pel seu nom pocs el conei­xien, perquè ell era lo Marquès o el Pota. Això de marquès no li venia pas de família nobiliària, sinó d'inten­tar viure el millor que podia i de ser una mica gan­dul a vega­des, per això molts li deien que era com un marquès. I això de la pota, perquè era coix des de ben petit per una poli­o­mi­e­li­tis mal curada. A Rodés també li deien gitano blanc. De pare paio i mare gitana, conei­xia com pocs la cul­tura calé i d'aquesta es va impreg­nar pel que fa a la música. Així, va ser el prin­ci­pal dei­xe­ble d'uns dels pares de la rumba i el gar­rotín, com va ser Enric Pubill, lo Par­rano. I va ser el mes­tre del que ara recull i amplia aquesta tra­dició: lo Beet­ho­ven, que és el Car­les Juste. No obs­tant, no només va ser el Par­rano i la seva família qui el va intro­duir als esce­na­ris i a les fes­tes popu­lars, sinó que també va estar a prop i va reco­llir influències de gent com el Cap de Ferro, Mes­tre Tonet o Paquito Abo­la­fio, entre molts d'altres.

I és que el gar­rotín és cosí germà de la rumba cata­lana i hi havia lli­gams, fins i tot fami­li­ars, entre el que es feia al Raval i a Gràcia de Bar­ce­lona amb Peret o el Pescaílla, amb els gita­nos de Lleida. A vega­des, fins i tot, s'ha dis­cu­tit sobre en quina de les dues zones havia nas­cut la rumba cata­lana.

El gar­rotín és cançó tra­di­ci­o­nal, amb lle­tres d'actu­a­li­tat, sor­ne­gue­res, iròniques, bur­le­tes i fins i tot esca­tològiques. I gai­rebé sem­pre en català. Això sí, amb dese­nes de parau­les gita­nes i del llei­datà més tra­di­ci­o­nal i popu­lar. També és fruit del mes­tis­satge, de la festa i les lifa­res, de la impro­vi­sació i de la cohesió social que va per­me­tre lli­gar paios i gita­nos al Cen­tre Històric de Lleida.