Genial xerrada il·lustrada

Angélica Liddell és una gran narradora escènica. Amb la paraula i amb la imatge. En aquest treball, segueix excelsa la paraula: ho fa amb un discurs tant persuasiu com contundent. A vegades amb paràboles (sovint en primera persona), a vegades amb la freda exposició de la realitat social i històrica. Sobre el maoisme al maig del 68: “Los franceses eran lo suficientemente burgueses como para defender el maoísmo, aquellos jóvenes franceses no pasaban hambre...”.I què passa amb les imatges fruit del moviment coreogràfic? Tot i que hi ha moments que respira el ritualisme més ancestral (com la crema d'un llibre), li falla la potència d'altres muntatges (La casa d ela fuerza, com a referent). El públic agraeix que hagi arraconat el teatre dolorós de l'autolesió, i que se la vegi més segura en el seu llenguatge (mai acomodatici). S'intueix que s'ha concedit un parèntesi al patiment, que respira, fins i tot personalment, sense aquella càrrega feridora. Però encara l'acció no s'eleva prou en aquest alliberament (ni que sigui ingenu, com ella mateixa intueix).

Liddell és dura amb la revolució cultural xinesa que va exterminar les formes d'expressió. Com ho és també amb el tècnic de qualsevol sala que es cregui poderós per imposar la temperatura als artistes amb un comandament de l'aire condicionat. Ella, diu, segueix sentint-se sola. Disciplinada, aprèn l'escriptura xinesa, com a fórmula per allunyar-se de les passions, de les contradiccions de l'amor. “A veces pienso que no tengo existencia. Sólo tengo duración.” La disciplina xinesa li permetrà arribar a gran sense haver d'esperar res de la vida. Però, li pertorba que una artista xinesa s'hagi negat a actuar darrere una cortina i fent gestos de no entendre per por a una denúncia. Els xinesos, avui, segueixen venerant l'avi Mao. I sorprenent-se que a l'Estat es pugui criticar Franco i el mateix funcionament de l'Estat. Tenim institucions espanyoles maoistes, doncs?