cultura
Joan Guinjoan
Compositor
“Continuar component em fa viure amb il·lusió”
He intentat no repetir-me mai.
No he volgut trobar una fórmula i
anar-la esprement
Tranquil i satisfet de veure com l'Orquestra de Cadaqués i el percussionista Miquel Bernat, dirigits per Jaime Martín, brodaven, en un assaig, el seu Concert per a percussió, Joan Guinjoan passava la tarda d'ahir d'un racó a l'altre del Palau de la Música, on aquesta temporada és compositor resident. Concert per a percussió s'estrenarà avui dins del cicle Palau 100.
Què li fa més il·lusió de ser el primer compositor resident del Palau?
Una part molt important de la meva vida musical s'ha produït aquí al Palau. S'hi han estrenat catorze obres meves! Quan sóc a l'escenari constantment em vénen tota mena de records. D'altra banda, m'agrada aquest esperit de renovació. D'aquestes noves residències se'n beneficiaran els compositors catalans. Tenim la sort que n'hi ha de molts bons, i cal que tinguin cicles de concerts, seminaris, espais de debat i iniciatives com aquesta.
Quines són les característiques d'aquest concert d'estrena?
Té un precedent important: Tensión-relax, una obra per a percussió que vaig escriure fa 42 anys i que m'ha servit de plantilla instrumental. Era una obra, aquella, amb la qual sé que molta gent em va maleir els ossos, perquè la posaven molt com a prova d'eliminatòria en concursos! He volgut, doncs, fer un concert a la manera clàssica. Hi ha tres moviments. El primer, amb molta tensió; el segon, més calmat i preciosista, i el tercer, purament rítmic. No he trencat mai amb un passat present; simplement procuro afegir-hi un granet de sorra.
Quina relació manté amb la tradició?
M'imposo no fer una antítesi de la tradició en res i, al mateix temps, aportar alguna cosa. En aquest sentit, tinc un model molt clar: Schönberg. Ara no se'n parla mai, però quan feia de crític per al Diari de Barcelona era un nom habitual. Té suites clàssiques amb aportacions fantàstiques.
Escriu diàriament, encara?
Pràcticament, tot i que tinc 81 anys i, és clar, estic cansat. Estic fent un concert per acordió i orquestra per a Iñaki Alberdi, un dels millors acordionistes del món. I, quan acabi, tinc prevista una òpera de cambra, una mica desenfadada. No sé si ho podré fer tot, però continuar component em fa viure amb il·lusió i seguir buscant. L'art, com he dit sovint, és una recerca constant. Si un dia trobes res, fantàstic. I, si no, mala sort. Ligeti, en aquest sentit, va ser tot un exemple: un compositor que va fer ple de coses diferents sense deixar de ser mai ell mateix. He intentat no repetir-me mai. No he volgut trobar una fórmula i anar-la esprement.
Quan dóna per bona una composició? Quan s'adona que, efectivament, ha trobat aquest granet de sorra?
Et seré franc: sempre acabes amb dubtes. L'única cosa que em consola és haver fet sempre tot el que he pogut.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.