obra. vista
isidre grau
El cor del monstre
Escorza havia tingut una pòlio que li havia atrofiat les cames, però als 24 anys era qui tenia més poder a l'ombra
de la CNT
En una tertúlia recent sobre la novel·la Crim de sang (Proa, guanyadora del premi Sant Jordi 2011), Sebastià Alzamora ens comenta els contactes que va mantenir amb la poeta xilena Nuri Escorza Balasch, filla del tràgicament famós Manuel Escorza del Val (Barcelona, 1912), màxim responsable dels serveis d'investigació de la CNT-FAI i que durant els primers deu mesos de la Guerra Civil va ordenar milers d'assassinats. Amb nom i cognom, aquest és el dolent més dolent de la novel·la, i en la seva apoteosi de western té el final merescut. Però la realitat és que Escorza no tan sols va sobreviure a la guerra, sinó que el 1939 es va exiliar a Xile i va viure a Valparaíso fins que va morir, el 1968, dedicat a una austera vida familiar i a la crítica de cinema, art i literatura.
Un individu tan sanguinari és fàcil de condemnar, però les facilitats trontollen quan apareix una filla de gairebé 70 anys a qui li ha costat d'acceptar que el seu amantíssim pare hagi tingut una existència anterior que no lliga amb la de l'home casolà, afectuós i sensible que la va criar. Ara bé, els testimonis històrics són rotunds i escruixidors, incloent-hi els descrits per Paul Preston a la Historia de la Guerra Civil Española, i ella decideix obrir els ulls i escoltar les veritats que li arriben. Fins que al darrer mes de maig, s'avé a fer l'entrevista que li fa Adolf Beltran per al programa Sentits, de Catalunya Informació.
Aquests contrastos ens porten a tantes situacions viscudes des del cinema, quan hem après que hi ha gàngsters capaços d'ordenar matances mentre juguen amb els néts o acaricien el gos, temibles nazis que es commouen amb la música de Wagner i assassins de llàgrima fàcil. Llavors se'ns ericen els cabells i el cor ens fa un bot. Com és que en la ment més abjecta hi ha espai per a la sentimentalitat? Ara una poetessa xilena ens demostra que sí, que és possible.
De ben petit, Escorza havia sofert una pòlio que li havia atrofiat les cames, però als 24 anys era qui tenia més poder a l'ombra de la CNT, amb prou fama perquè el seu correligionari Joan Garcia Oliver el considerés “tolit de cos i d'ànima”. Dirigia les activitats des de la txeca de Sant Elies, controlava la llista de facciosos i va ser responsable directe de l'afusellament dels maristes; tot un personatge que, a falta d'estudis concloents, amenaça de convertir-se en llegenda. Potser ens caldrà esperar que els investigadors que s'hi han especialitzat, Miquel Mir i Agustín Guillamon, acabin de fer la feina i nosaltres arribem a esbrinar qui hi havia al darrere d'una de les etapes més turbulentes de la Guerra Civil.
Mentrestant, farem bé de pensar que ni els monstres són d'una sola peça, i que la seva peculiaritat no depèn tan sols de l'aparença física ni d'un rol après de cara a l'exterior. Qui sap si ara per ara convivim amb monstres potencials, que només esperen l'oportunitat d'una guerra o de qualsevol altra hecatombe per manifestar-se.