El jo i la màscara

A Jordi Julià se li podria aplicar la fórmula foixiana de l'investigador en poesia. Perquè no deixa mai de tensar el discurs, de provar noves formes i emprovar-se nous versos. A la seva gairebé insultant habilitat tècnica, cal sumar-hi la proposta teòrica –si se'm permet l'ampul·lositat de l'expressió– que presenta en molts dels seus títols. En aquest que comento, posem per cas. Per mitjà del record –gairebé reminiscència platònica– de tants poemes cèlebres, d'autors d'aquí i de fora (i el títol, per això, no deixa de tenir un component irònic: Julià els ha paït tan bé, que són molt més gent familiar que no forastera), el poeta reescriu i homenatja, i, sobretot, es fabrica una màscara que s'adapta molt bé a les seves actuals necessitats expressives. “No sóc cap cavaller, sinó un modest julià, / mercader a la menuda de paraules d'uns altres / de qui mira d'aprendre”, escriu en una composició certament molt julianista, que recorda Andrés Estellés.

El poeta en diu escriure a la contra, que no és pas una manera d'escriure contra algú (Wordsworth, Ovidi, Margarit, Frost, Pavese, Brossa, Montale, Verdaguer...), sinó més aviat al contrari: és una manera de posar-se al costat d'algú per imitar-ne el to, allò tan difícil de definir, i, amb unes paraules semblants, expressar unes altres coses. I així, l'art de perdre de la Bishop mereix un excel·lent poema muntat amb els pretextos ferris d'un cargol i una femella (se'n desprèn, és clar, la lectura de la relació entre dos amants aferrissats). O la capsa de llumins d'un poema de Parcerisas aquí serveix per fer un foc nou.

En aquest nodrit vestidor ple de disfresses i de màscares, hi ha, com és habitual en Jordi Julià, una estructura profunda densament intertextual. Hi ha ironia (vegeu el poema dedicat a Màrius Sampere) i una enorme saviesa literària. Diria que el poeta s'amaga darrere totes aquestes màscares (la del Yeats de maduresa, la del sensual Blai Bonet de les imatges cristològiques, la patètica –de tan intensa– de Vinyoli...) per mostrar-se d'una altra manera. Una manera més subtil, que diu coses autèntiques i inextricablement personals com si les digués un altre.