Un mestre del jazz en la seva plenitud

Amb els ulls tancats, la trompeta agafada amb una sola mà i l'altra mà enlairada, Erik Truffaz (1960) transmet una sensació de pau interior, que reforça la seva presència entre bohèmia i ascètica, sota el barret que no abandona mai. Al seu web oficial, s'afirma que el trompetista francès va descobrir els plaers de l'escenari amb només 8 anys, al costat del seu pare, que toca el saxòfon. Ara continua gaudint d'aquests plaers, terrenals i espirituals alhora, amb el seu quartet: la potent base rítmica que formen el bateria Marc Erbetta i el baixista Marcello Giuliani, i a l'altre extrem, el fitxatge més recent, l'esplèndid teclista Benoit Corboz, amb una passió desbordada que feia perillar la seva estabilitat sobre el tamboret en els temes més rítmics.

El quartet de Truffaz va presentar dissabte passat a la sala de cambra de l'Auditori de Girona el seu últim disc, El tiempo de la revolución (Blue Note, 2012), un disc en el qual Truffaz continua investigant amb plena llibertat en les sonoritats més diverses per integrar-les en un format tan jazzístic com pot ser-ho un quartet de trompeta, baix elèctric, bateria i piano o teclats elèctrics. En acabar el concert, el promotor Jordi Gratacós (Wam) destacava que aquesta havia estat una de les vegades en què havia escoltat un Truffaz més clàssic, després d'haver-lo degustat ara fa un any a Barcelona amb un so més electrònic, en la recta final de la gira del seu disc In between (2010), i anant encara més enrere, va recordar també un experiment anterior amb el rapper i beatboxer Sly Johnson. Lluny dels experiments, Truffaz va sonar dissabte tan ortodox com podia arribar a ser-ho el seu gran referent, l'heterodox Miles Davis, el qual és gairebé impossible no citar quan es parla del trompetista francès, sense que això perjudiqui l'originalitat de la seva proposta.

Parlava al principi de l'ascetisme que suggereix la imatge prima i gairebé etèria de Truffaz, però la seva música és mundana i plena de vida, rica en groove i en ritmes pràcticament ballables. Temes com African Mist o La luna mentirosa –presentats pel voluntariós Truffaz en un simpàtic català assistit amb notes– funcionen també com a apassionants paisatges sonors pels quals poden viatjar els oients, que van agrair l'experiència ultrasensorial amb intenses i càlides ovacions, a les quals el quartet va respondre amb dos bisos, per tancar l'hora i mitja de concert amb In between. Tot un luxe: no tots els dies es pot gaudir d'un mestre del jazz en la seva plenitud.