“La fotografia és la meva eina per superar l'ictus”

Que la fotografia és l'eina que jo he utilitzat per superar l'ictus, juntament amb Facebook i Twitter. Cada dia em plantejava fer una foto, inventar-me una història. Per exemple, posar-me a buscar fotos de somriures de nens i nenes que havia retratat a l'Àfrica o a Sri Lanka. Per mi la fotografia ha estat una teràpia total i absoluta, en tots els sentits.

I també ho ha fet la fotografia: la meva última foto per a El Punt Avui ja la vaig fer amb el mòbil, una cosa que, trenta-un anys abans, quan vaig començar en aquest oficis, era impensable. Per això he volgut obrir l'exposició amb la primera portada que vaig fer per a Punt Diari, el 1979, i l'última fotografia que vaig publicar a El Punt.

De seguida vaig demanar poder anar a peu a fer recuperació, i pel camí fotografiava qualsevol cosa, amb la càmera o amb el mòbil. Fins i tot la funda d'un condó, una imatge que, després de tractar-la amb Instagram, he convertit en La funda del desig, una de les imatges que exposo. Aquesta fotografia no hauria tingut cap sentit si no l'hagués destruït per transformar-la.

Hi ha representades tres fases: d'una banda, hi ha una sèrie d'imatges inspirades en textos de Josep Pla que em va seleccionar Josep Valls, una per cada mes de l'any, de vegades donant completament la volta a la truita. Després hi ha una sèrie de 24 fotos que són desconstruccions obtingudes a partir d'aplicacions vinculades a Instagram i manipulades únicament amb l'Ipad. Són fotografies que vaig fer, després de l'ictus, a llocs com ara Belchite i Sarajevo –on vaig tornar conduint jo mateix una bona part dels 2.500 quilòmetres d'anada i altres tants de tornada–, però també hi ha imatges molt senzilles: unes figues, unes roselles i unes fulles que semblen ocells vegetals.

Sí, representen una fase en què jo intentava recuperar l'equilibri. Per fer aquestes fotografies m'ha fet de trípode la meva dona, perquè un trípode normal aguanta la càmera, però, en aquest cas, qui m'aguantava a mi? Hi ha una d'aquestes fotografies, Rèquiem per l'Empordà (2,30 x 2,40 metres), que, si algú la compra, haurà d'ingressar els diners directament en un compte del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, per repoblar els boscos cremats.

Sí, amb ella vull transmetre un missatge de superació a la gent que ha tingut un ictus. He lluitat molt: he fet 1.500 hores de fisioteràpia, 1.000 hores més de neuropsicologia, i a més a més quan arribava a casa continuava imposant-me jocs difícils per exercitar la memòria. Quan tens un ictus, el teu cervell envelleix vint anys: jo vaig passar de sobte dels 57 als 77 anys. Però si tu dius prou, fins aquí hem arribat, pots aconseguir anar endarrerint el temps, fins als 70, fins als 68...

No. Diumenge vinent presentarem a l'auditori Josep Irla de Girona una fundació per preservar la memòria de totes les accions que es van fer des de Catalunya per donar suport a la gent de Sarajevo durant la guerra. També m'agradaria col·laborar amb un amic gallec, Felipe Alonso, que ha creat una agència de fotògrafs amb discapacitat intel·lectual. El que no penso fer mai és rendir-me i quedar-me assegut al sofà, sense fer res.