Com flors seques, però ben vives

Si els records es poguessin conservar com flors seques, entre les pàgines d'un llibre, aquests fragments de prosa poètica que ens ofereix Sònia Moll a Creixen malgrat tot les tulipes en serien una bona mostra. Situacions tot just esbossades que, sumades, permeten reconstruir una història més àmplia, amb molts clarobscurs i a cops de bellesa.

Records impossibles, com els d'un nadó que ens parla des de la coberta d'un vaixell que el porta a Xile. Altres de dolorosos, com el d'un abusador amagat al galliner. Altres d'emotius, com el del pare de la narradora, sempre enfeinat, que els diumenges talla les ungles dels seus molts fills un per un per oferir un breu espai d'atenció paternal individualitzada. I així també sabem d'una mare xilena, de germans i, sobretot, de l'alteritat agradable i indestructible del germà bessó, que anomena Tonino Batiscafo. I també sabrem de gatets d'ulls blaus, i d'estades a Anglaterra, i d'impulsos lèsbics i pastissos de cendra, i d'estranyesa, enyor, por i dolor per la mort, de l'àvia, i de més viatges, i d'adéus, i de fòbies i fílies i deliris, i de l'asma, símbol de l'asfíxia vital que no impedeix repartir alguns petons de pastanaga.