Un marroquí com nosaltres

Mathias Enard està de moda. Busca temes actuals, fa més enumeracions que descripcions, les reflexions dels protagonistes no interfereixen el relat d'esdeveniments, escriu a base de frases juxtaposades o coordinades, ordenades en capítols curts o que semblen curts. També els escenaris són atractius. A L'alcohol i la nostàlgia, l'escenari era el Transsiberià: el protagonista acompanyava les cendres del cadàver d'un seu company per tot Rússia. El mateix pretext que a Mentre agonitzo, de William Faulkner, però amb un sol punt de vista i modernitzat. Tot i aquesta coincidència, molts comentaristes convertits en crítics van comparar-lo només amb autors russos. Què hi podem fer?

A Carrer Robadors l'escenari es reparteix entre Tànger, Marràqueix, Algesires i Barcelona, amb incursions, gràcies a un mariner gran que es fa amic de Lakhdar, el narrador-protagonista, a llocs més exòtics d'Àsia. Enard sap molt bé quines cartes juga i les juga bé. De tant en tant, hi trobem algunes frases en àrab com a L'alcohol i la nostàlgia en trobàvem en rus; també, algunes referències literàries o alguna cita. Per exemple, una de Mahfuz: “Érem a l'abril, el mes de la pols i de les mentides.”

Carrer Robadors és una novel·la efectiva, potser no sigui de les que atrapen, però sí de les que vénen de gust llegir. Hi ha el rerefons de la primavera àrab –al Marroc i, sobretot, a Tunis–, també dels indignats de la plaça de Catalunya de Barcelona a la tercera i última part. Hi ha una anticipació, en què Lakhdar critica el Barça. Qui no ho fa? També critica “la dreta nacionalista”. De l'esquerra o de l'independentisme, en canvi, res de res. Amb el català, un xic més de respecte. Tot és, doncs, políticament correcte, apte per a molts dels ciutadans del món.

Lakhdar no sabrà mai amb certesa si Bassam i els altres amics seus són terroristes islàmics: ell no. Ell és només un musulmà practicant moderat, obert a Europa, sensible, lluitador, marginat, intel·ligent, un xic rebel i enamorat d'una catalana. A qui no cau bé un personatge així? Com que Enard posa el relat al servei dels esdeveniments, en alguns moments voreja la inversemblança: Bassam i Lakhdar coneixen casualment Judit i Helena, dues noies catalanes, justament la nit que Lakhdar ha enganyat Bassam i li ha fet creure que ha quedat amb dues estrangeres. Dies més tard, aquestes noies van a Marràqueix. Hi ha un atemptat terrorista just a la plaça on són. A Marràqueix, també hi retroben casualment Bassam. Mesos més tard de no saber-ne res, Lakhdar comença a rebre correus de Bassam. Aparentment sense cap motiu. Fins que apareix. Les planes més dures, però, són quan passa l'estret i treballa amb Cruz, un home que trafica amb cadàvers.

Carrer Robadors és un llibre àgil. Algunes poques frases despunten com icebergs. Potser no sigui el primer cop que les llegim, però segur que ve de gust retornar-hi: “Un no recorda mai res de res, o no de veritat; amb el temps els records es reconstrueixen en la memòria”. Aquestes frases agraden com agrada el que ens explica Enard, perquè Carrer Robadors és un llibre intel·ligent i ràpid i palpitant, tal com van dir a Le Point i tal com ens recorden a la portada. Però no m'ha semblat tan profund com també van dir. Jo diria que no va al fons. La majoria podrem continuar surant en les nostres aigües més o menys progressistes i més o menys plàcides.