Exquisidesa als dits

Mentre ens capfiquem, per via de documentals o reedicions de volada mundial, a (re)descobrir algunes de les figures més obscures de la música popular anglosaxona, un reguitzell de personatges molt més pròxims, carn tots ells de biopic, fan cua en espera d'una reivindicació més o menys modesta. És el cas, per exemple, de Manolo Bolao (1926-2000), figura clau en el desenvolupament de la guitarra elèctrica en l'escena del jazz de Barcelona, il·lustrador sagaç, ocasional actor i periodista, amb fesomia gairebé de tira còmica i un d'aquells noms –com els de Ricard Roda, Pocholo, Josep Farreras, Mantequilla, José Puertas o Jordi Pérez– a qui l'hostilitat de la dictadura franquista vers el jazz va impedir tenir una carrera professional com la que podrien haver tingut en altres racons del món. Ara, una nova col·lecció del jove segell Petit Indie dedicada a recuperar, estrictament per via del vinil, tresors ocults del jazz, el rock i la cançó d'autor, publica Quartet, el treball que Bolao va gravar l'estiu del 1984 a Palma esperonat per un dels seus alumnes més talentosos: Emili Baleriola, de Màquina! La traducció a l'anglès dels textos que s'inclouen en el llibret del disc –a càrrec del crític Karles Torra, del periodista i historiador jazzístic Àlex Gómez-Font, aquí en funcions d'executive producer, i del mateix Baleriola– deixa entreveure que l'interès per obres com aquesta continua sent segurament més gran en països com el Japó, Itàlia o Alemanya que a Catalunya o a la resta de l'Estat.

Quartet, gravat amb Baleriola a la guitarra, Carles Benavent (immers aleshores en un dels moments clau de la seva carrera, tocant al costat de Paco de Lucía o Chick Corea) a la guitarra, Salvador Font a la bateria i Lluís Vidal als teclats en una cançó, es va enregistrar quan Bolao –més sideman, al llarg de la seva carrera, que no pas com a líder– ja havia patit l'hemiplegia que l'havia allunyat dels escenaris. El savoir faire de Bolao –adquirit, ben segur, durant les intenses jam sessions amb el seu amic Tete Montoliu a la Barcelona de finals dels anys 40 i primers 50 i, també, com a part del Latin Combo, un grup d'èxit que barrejava melodies del jazz nord-americà amb boleros i txa-txa-txas, ja a la dècada dels 60– es mantenia però en els seus dits, que desfilen per la guitarra en dos temes propis (Calañi i No puedo estar sin ti) i en estàndards de Gershwin, Django Reinhardt i Johnny Mercer / Harry Warren. Un disc, en definitiva, que és bo que sigui a les prestatgeries ni que sigui per una simple qüestió de memòria històrica. La sèrie de reedicions llançada per Petit Indie –dita Bolao Collection, en honor al guitarrista– promet més exquisideses.