Amb Tàpies

Contra la convenció

Des de la mort d'Antoni Tàpies, al febrer del 2012, la fundació que porta el seu nom no ha defallit en l'intent de respondre al nombrós públic que visità els espais de l'antiga Montaner i Simón per deixar petjada del seu condol l'endemà de la mort de l'insigne artista, un esforç que ha esclatat enguany amb la doble exposició, al Museu Nacional de Catalunya i a la Fundació Antoni Tàpies, amb el títol Tàpies. Des de l'interior, i que serà aquest estiu al Palau Fortuny de Venècia, amb motiu de la Biennal. I és que ara comencen a aparèixer aquelles obres que Tàpies es va reservar, que volia retenir a prop i que no pensava integrar en el circuit comercial. Moltes tenen un caràcter íntim o familiar, com la tela que clava els tovallons de la família, tal com cadascú els plega, després d'un àpat d'un dia qualsevol. Altres són crits de llibertat d'acció i rebel·lió de l'artista contra la convenció de la pintura.

Tàpies i la destrucció

L'artista pertany a una generació que trenca amb la figuració establerta per corrents anteriors i que pinta amb el gest des de l'interior, en una postguerra que busca un nou humanisme per ressorgir de la crisi interna. La carn es torna pintura amb Fautrier, la ment escampa el traç espontani dels personatges de Dubuffet, les teles són foradades per Fontana i la pintura esdevé performàtica. El crit del cos sense òrgans d'Artaud s'ha alçat amb veu d'estómac per enregistrar aquell Pour en finir avec le jugement de Dieu un dia del 1947, poc abans de la mort del poeta destruït. Les obres de Tàpies que pengen de les parets de la Fundació tenen aquest aire destructor. L'artista es rebel·la contra ell mateix, gira i regira la tela, el bastidor, l'agredeix, ratlla i rasca les superfícies, enfunda el bastidor en plàstic transparent i crea un nou cos pictòric més a prop dels monocroms que no trigaran a aparèixer en la pintura dels anys cinquanta. Tàpies fa seu aquell “assassinar la pintura” que havia prodigat Joan Miró als anys vint. Per a Tàpies, “l'artista sempre lluita contra l'art establert, l'art acceptat, oficial” i, així, rebel·lant-se contra ell mateix, “l'artista està contra l'estètica”.

Senzill i pobre

La selecció del MNAC, guiada per la intuïció dels comissaris Vicent Todolí i Laurence Rassel, posa l'èmfasi en la pintura tapiana dels anys noranta, si bé amb unes notes prèvies dels inicis de l'època de Dau al Set. La selecció no és més amable que la feta a la fundació que du el seu nom, però manté unes constants: la passió per l'objecte, la presència de les coses enfront de la seva representació, objectes que esdevenen signe d'una vida senzilla i la pobresa pels materials: cartró, cordill, roba, fusta o filferro. Hi retrobem el cos, sempre fragmentat, la desintegració de la matèria i l'acarament de l'artista a la decadència física i a la mort. Un conjunt que ha bandejat la part més orientalista de l'autor per mostrar-nos el Tàpies més modern, més secular, més independent, més lliure.