Temps foscos, música fosca

Temps foscos, música fosca. Anímic ennuvolen el seu so amb un cinquè disc, Hannibal, marcat per la marxa del bateria Roger Palacín, l'operació d'esquena de la cantant, compositora –i, ara, arran de la marxa de Palacín– bateria Louise Samson (assumible econòmicament gràcies a Love is back, un concert benèfic que, el febrer passat, va agrupar l'aristocràcia indie catalana a la Sala Apolo) i una realitat social que els fa inevitable explicar les coses amb ràbia i angoixa. “Penso tot el contrari de qui creu que, perquè la gent ja està prou putejada, ens calen cançons optimistes”, assegura el cantant, compositor i guitarrista Ferran Palau mentre acaba d'escurar la xocolata del berenar de la Mia, la filla que, ara farà quatre anys, van tenir amb la Louise. “És com quan hi ha una manifestació i la gent protesta amb disfresses al cap i ballant. A mi, se'm fa impossible estar cabrejat i manifestar-ho de forma alegre i festiva.”

Tenint en compte aquest últim factor, doncs, és lògic que el preciosisme del seu anterior disc, Hannah, reflectit en brillants arranjaments de corda, s'hagi esfumat i la balança hagi acabat decantant-se pel so industrial i postpunk, amb unes atmosferes gòtiques amb les quals el grup d'Esparreguera, a Hannah, ja es començava a aventurar. “Sempre ens hem sentit molt foscos, però mai no ho havíem expressat tant com ara”, apunta Samson, de qui la seva manera de tocar la bateria, més minimalista i amb un so més metal·litzat, ha estat determinant per redefinir la proposta d'Anímic. “Durant els concerts de presentació de Hannah ja vam veure que ens calia emprar un nou llenguatge, que estigués més en concordança amb la mala llet que sentim. Fins aleshores, vivíem en un món d'ocellets on tot ens semblava bé, però és clar, pateixes certes coses en la teva pròpia pell, com quan vas a l'hospital i et diuen que et calen coses que no et pots pagar... i rebentes”, explica la cantant. “No volem adoctrinar ningú”, matisa Palau. “No ens queixem en cap moment, sinó que recollim tot el que ens angoixa del nostre voltant i ho escopim.” “És la vegada, crec, que millor hem conjugat el que volíem expressar amb les lletres amb el que volíem expressar amb la música”, rebla Sansom.

Un simple cop d'ull a les portades de Hau o Hïu (2007) i Himalaya (2009), amb il·lustracions multicolors, i de Hannah (2011) i Hannibal, d'un negre contundent, en aquest últim amb una peça del Museu del Mamut de Barcelona sobreexposada, constata que alguna cosa de fons ha canviat en l'estètica d'un grup que ja no viu en comuna (“ens sentim més units que mai”, defensen, però) i que, malgrat tot, continua considerant-se un grup de folk. “Ni ara ni abans ens hem adscrit a la moda sintètica del folk de camises de quadres i barbes llargues”, proclamen. “En el fons, la nostra manera d'entendre el folk no ha canviat, simplement tenim un altre so”.

Anímic desgranaran Hannibal diumenge a Barcelona, dins del BAM.