Una misogínia increïblement certa

En l'imaginari del País Basc (possiblement també en la seva història en relació amb dones que, com en altres llocs, van ser estigmatitzades per la seva diferència) hi habiten les bruixes. Que el cineasta basc Álex de la Iglesia abordés una història de bruixes podia suposar un tractament irònic o, de fet, a través d'un filtre més gruixut que la ironia perquè aquesta requereix una finesa i una subtilitat força alienes a l'actual president de l'Acadèmia del Cinema espanyol. El cas és que alguna cosa pretesament humorística hi ha a Las brujas de Zugarramurdi, però no implica que faci gràcia. Menys encara quan part de l'hipotètic humor està basat en una misogínia que procura certa perplexitat perquè no és cap broma i, si ho és, és molt pesada. Aquesta misogínia es transmet a través d'acudits dolents i ocurrències estúpides sobre com són les dones, però es pot tenir la sensació que va increïblement de debò.

A mesura que s'acumulen els comentaris misògins sense rèplica és possible anar-se empipant amb la pel·lícula mentre que, a més, Álex de la Iglesia s'hi concedeix la llicència d'oblidar-se de qualsevol exigència narrativa (a propòsit d'una trama mínima en què uns atracadors de poca traça fugen de la policia i, dirigint-se a França, resten atrapats en l'imaginari poble bruixot de Zugarramurdi) per lliurar-se a una successió d'imatges efectistes que culminen amb la traca final d'un sacrifici en honor d'un monstre que representaria la deessa mare. Tot plegat és d'un excés i d'una grolleria que provoca vergonya aliena. D'acord que l'excés forma part de l'estil del director d'El dia de la bèstia i de Balada triste de trompeta, però, combinat amb la grolleria, la cosa resulta vertaderament excessiva i satura.

Potser l'única que hi posa una certa ironia és la gran Carmen Maura perquè, en el cas d'una actriu tan carregosa com Terele Pávez, tal cosa és impossible. Tampoc no és ironia que Santiago Segura aparegui disfressat de dona encarnant una de les bruixotes que van al sacrifici. Això forma part de les brometes amb què es complauen alguns directors espanyols. Però fent brometes van retratant-se.