El manierisme estèril

En la història de l'art es considera que el manierisme sorgeix com a exercici de la posada a prova de les fórmules del classicisme. En el cinema, el manierisme neix quan determinats cineastes –Hitchcock, Sirk, Minelli– volen jugar amb els límits de l'escriptura clàssica. El seu objectiu no és reformular el classicisme, sinó veure fins allà on es pot anar quan es dilata el temps i s'amplia l'espai. És evident, però, que per ser un bon manierista cal dominar el classicisme i les seves regles.

Eugenio Mira, a Grand Piano, comet l'error de voler fer un exercici manierista sense dominar el classicisme, i aquest fet fa que la pel·lícula grinyoli. Mira es proposa rodar un film d'intriga prenent com a elements un escenari, l'actuació, un pianista, un hipotètic assassí i la xicota del pianista. Darrere de tot plegat hi ha l'ombra de Hitchcock, però sobretot de Brian de Palma, que va convertir l'escriptura manierista en edificant exercici de reescriptura postmoderna. Mira comet un seguit d'errors que li fan perdre la partida. El primer és voler convertir el personatge central en un geni del piano i llogar un actor –Elijah Wood– que és incapaç de demostrar-ho. Quan el protagonista ha d'ensenyar-nos que és el millor, ningú se'l creu i la cosa es trenca. El segon error és voler construir un suspens al voltant de la música, sense crear un debat sobre com filmar la música, ni permetre que la relació amb la imatge imposi un hipotètic suspens. La música hi és, però no captiva i per tant la trama deixa de funcionar.

El darrer repte és com convertir l'escenari i el temps de l'execució en l'element essencial del joc. Mira no se'n surt i deixa que el protagonista surti, entri, passegi i no sàpiga què fer mentre l'assassí li parla per un micròfon. Pot semblar respectable que des de Catalunya es vulguin fer arriscats exercicis d'estil com aquest, però penso que darrere Grand Piano el que hi ha és l'afirmació d'un grandiloqüent gest inútil.