Mar Coll. entrevista
Directora de ‘Tots volem el millor per a ella'. Bernat Salvà
“Tots som disfuncionals”
Quatre anys després de debutar amb Tres dies amb la família, Mar Coll torna a retratar un personatge femení perdut en un entorn familiar burgès a Tots volem el millor per a ella. Nora Navas encarna la Geni, una dona amb seqüeles d'un accident, amb un comportament erràtic que trenca amb les convencions socials i posa en evidència la gent que l'envolta.
Per què no aclareix quin tipus de seqüeles pateix la Geni?
Perquè no és una pel·lícula que tracta sobre l'accident i les seqüeles, sinó sobre la mirada renovada. Em volia posar en el seu punt de vista, perquè té memòria racional, però no té memòria emocional sobre el passat, no té referents. Trobava més interessant aquest punt d'inici més misteriós. El misteri atrapa l'espectador, és la base per fer pel·lícules.
Podem dir que Geni és una exploradora d'un món que no coneix.
Totalment. Al principi intenta fingir que és aquella persona que era, sense saber com fer-ho, una missió abocada al fracàs. És impossible, mai ho sabrà fer igual que abans.
Parla de convencions socials amb una proposta poc convencional.
Ha entès la proposta sobretot la gent que va més habitualment al cinema, perquè és una pel·lícula que exigeix una participació de l'espectador, no és per anar a relaxar-te, et fa pensar. Si no estàs acostumat a aquest tipus de cinema, potser et desconcerta. Si estàs disposat al joc de diàleg amb el director, a omplir tots els buits que el narrador et proposa, crec que funciona. És una pel·lícula molt personal, hi ha molt la meva visió de les coses.
En quin sentit?
Jo visc al món una mica com la Geni, trobo l'entorn agressiu, estrany. No és personal en el sentit que hi pugui posar experiències personals, sinó pel punt de vista: gira entorn del tema de la importància de la imatge que donem, i fins a quin punt aquesta imatge es converteix en la nostra personalitat, o entra en conflicte amb nosaltres mateixos. Ara hi ha els perfils virtuals, i l'aparença té cada vegada més pes, i entra en conflicte amb la nostra essència, amb les emocions. A mi m'afecta, perquè sóc sensible, i això es pot relacionar fàcilment amb el que és l'exposició mediàtica que té qui treballa en el cinema.
La mentida forma part de les convencions socials, però dir sempre la veritat és un desastre.
Sí, per això dic que tots som disfuncionals, i tots som maldestres, i no com una cosa negativa, és una cosa que es pot assenyalar, i se'n pot aprendre per millorar. No és un apunt dramàtic o tràgic.
Ha dit que la pel·lícula és un retrat ajustat de la realitat, però des de l'estranyesa i de l'absurd.
Sí, Tres dies amb la família potser incloïa això des d'una mirada més en lluita, rebotada, indignada, una mirada més adolescent. Ara és una mirada més conciliadora amb tot això. Però no deixa d'assenyalar-ho. El que fa el personatge estranyant-se de tot això és qüestionar el seu entorn. Per això la seva família respon d'una manera tan poc empàtica, perquè en el fons se senten qüestionats.
La Geni es pot definir com una llum, uns raigs X, que permeten retratar l'entorn?
Sí, les reaccions al seu comportament posen en evidència que tenen prejudicis, i el contacte amb la Geni els remou, els provoca incerteses. És difícil acceptar que una persona ha canviat, s'ha de fer un dol. I hi ha una reacció quan ets qüestionat. Quan hi ha un canvi, es remouen les peces i s'han de recol·locar, i això és un problema per a ells. Com més adaptables siguem, més possibilitats de ser feliços tindrem.